No
podem desentendre’ns del que passa a la societat. Per més que algun cop se’ns
recordi que “els cristians habitem el
món, però no som del món”, com diu la carta a Diognet, el moment
escatològic de la nostra fe, no comporta viure d’esquena als problemes del món.
Afirmar no ser del món significa reconèixer que les coses mundanes, fins i tot
aquelles que permeten resoldre les injustícies de la humanitat, no esgoten la
nostra esperança. Sí bé reconeixem que el Regne de Déu comença a la terra,
també afirmen que cap realitat del món esgota la plenitud d’aquest. En aquesta
tensió, del si però encara no, és el que dóna sentit a la nostra esperança i el
nostre sentit d’estar en el món. Aquesta és la idea que expressà l’autor de la
carta a Diognet quan escriví “el
cristians vivim de pasada en morades corruptibles, mentre esperen la
incorrupció en els cels”.
¿Què
hem els cristians mentrestant esperem aquest cel com a punt final de la nostre
esperança de fe? Apropar el Regne de Déu en la història sabent que aquesta és
només uns instrument de pas per anar cap la parusia final. Per això, mentre
esperem l’acompliment de la nostra esperança hem de treballar perquè les
nostres societats tornin sobre la seva pròpia història i reconstrueixin els
ponts que faciliten el benestar de les persones fonamentat en unes relacions
econòmiques humanitzades, lluny de les exclusions i marginacions que avui són
font de tant sofriment; i permetin recosir les relacions entre les persones a
partir de l’amor fratern. La solidesa d’aquest benestar solidari ha de néixer
d’un nou humanisme que presideixi les relacions humanes.
La
moral cívica ha de tornar a ser un objectiu comú i l’espaí públic ha de
permetre viure la riquesa de la diversitat cultural i religiosa de les
societats europees. El pare abat de Montserrat, en la seva homilia del dia de
Sant Benet, davant la desfeta d’Europa com a projecte de civilitat recordà unes
belles paraules del papa Francesc que són una invitació a treballar per fer del
nostre vell continent una realitat social diferent. El papa Francesc convidà a somiar
en una “Europa jove, capaç de ser encara mare perquè
respecta la vida, somnio una Europa que es fa càrrec dels nens, que socorre els
pobres i els qui busquen refugi; una Europa que escolta y valora els malats;
una Europa on ser immigrant no sigui un delicte sinó una invitació a un major
compromís amb la dignitat de l’ésser humà; una Europa de la qual no es pugui
dir que el seu compromís amb els drets humans ha sigut la seva darrera utopia”.
Aquests paraules són tota un invitació a reaccionar per refer un projecte
d’Europa al servei de les persones, solidari en la construcció de la pau i la
justícia, i acollidor a tothom que
truqui a les seves portes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada