¿Què
vol dir ser important? Moltes persones perden el cap per guanyar notorietat o
lluir més que els altres i així satisfer els egos respectius. Des d’aquesta
perspectiva, les relacions humanes esdevenen una mena de competició per veure
qui és important, qui sobresurt i això se’n diu triomfar en la vida. Però, aquesta
cursa no té sentit, no dóna vida sinó que embruteix el cor. El que cal és
estimar als demés lliurament i amb total despreniment. Estimar sense
extasiar-se en el mateix fet d’estimar. “Els
deixebles es posares a pensa quin d’ells era el més important (...) “Qui acull
aquest noi perquè porta el meu nom m’acull a mi, i qui m’acull a mi acull el
qui m’ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran”. (Lc
9,46-48)
Tenir
fe és també dubtar. No sempre es tenen les certeses que aporten esperança
sòlida. Hi ha moments en que la realitat és dura, aspre o commou. És normal
vacil·lar i fer-se preguntes que poden sacsejar la solidesa de la fe. En aquests
moments de foscor, cal obrir el cor i deixar-se estimar. Llavors, en el silenci
íntim, l’esperiti es rebel·la i sembla demanar comptes a Déu. Però, després de
la incertesa ens adonem que no estem sols. “Jo
us crido auxili, Senyor, / cada matí us arriba la meva súplica / Senyor ¿per
què m’abandoneu / i m’amagueu la vostra mirada? (Sl 87)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada