La confiança del centurió, qui és el que pronunciarà les paraules
de l’evangeli reproduïdes més endavant, és extraordinària. La seva confiança és
plena, però també confia creu en la seva autoritat, per això espera la salvació
del seu criat. No especula, ni fa un càlcul interessat de la seva relació amb
Jesús. Senzillament, té un problema i l’exposa directa i clarament a Jesús.
Malgrat la seva consciència de ser un opressor indigne dels jueus, assumeix la
seva condició, i obre el seu cor a l’encontre del que considera que és font de
vida i salvació. “Jo no sóc digne que
entreu a casa meva. Per això ni tan sols m’he atrevit a venir jo mateix a
trobar-vos. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo. Jo també
sé que és l’autoritat” (Lc 7,6-8).
Déu
és compassiu i benigne, té pietat de les persones i s’hi acosta que se’l
necessita. Déu encarnat assumeix els problemes de tots nosaltres i és misericordiós. Qui viu aquesta
experiència ho explica com si fos un miracle. Quan compadeix, es situa en mig
de la història de les persones donant consol i vida. Aquest Déu és
misericordiós i estima els senzills, humils i pobres.“Fill únic d’una mare viuda. Així que el
Senyor ho veié, se’n compadí i li digué “No ploris”. El Senyor s’acostà al
fèretre i li posà la ma al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué:
“Jove, aixecat”. El mor es posà assegut i començà a parlar” (Lc 7,13-15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada