La
historiografia musulmana ha donat molt rellevància al clan Omeia per la
consolidació de l’imperi islàmica. Els omeies, clan de la tribu Coraix, la
mateixa en la qual la tradició diu que nasqué Muhammad, prengueren el poder
polític dels musulmans després dels quatre convulsos primers califats, el
anomenats califes ben guiats, just quan s’havien obert les grans discrepàncies
que donarien, pocs anys després, a les profundes divisions dels musulmans en
sunnites i xiïtes, a més d’altres petits grups. L’arribada el 661 al califat de
l’omeia Muawiya ibn Abu Sufyàn, fins aquells moments governador de Síria,
representà una important ruptura dins de l’univers simbòlic dels musulmans
d’aquella època. Quan el califa decidí traslladar la capital de Medina a Damasc
el canvi fou total. Fins aquells moments, l’islam era una religió de les tribus
berebers del centre de la península Aràbiga, però ara, quan el califa
s’instal·là a Damasc els musulmans començaren a expressar la seva fe en un
context cultural força amarat dels models mentals greco-romana resultant dels llargs
de domini bizantí d’aquella zona.
Aquest
califa, trencant la tradició tribal per escollir els seus líders, nomenà al seu
fill com el seu successor fet que es produí el 680. De sobte, el califat
passava de ser una institució d’elecció deliberativa a una dinastia hereditària.
Alguns musulmans s’oposaren a aquesta decisió i es revoltaren. Un d’ells, Abu
Allah ibn al Zubayr, un notable medinès, es proclamà califa a La Meca i, per tal de
justificar el seu califat, construí un relat polític a partir de la recuperació
de la figura de Muhammad i l’ús de l’univers conceptual religiós musulmà.
Els
següents califes, alguns amb governs de poca durada, hagueren es concretaren a
resoldre els problemes militars de l’expansió de l’imperi islàmic, especialment
cap el que avui és Iraq i Iran, així com atendre les cada cop més manifestes
inquietuds, quan no revoltes, dels partidaris del que havia estat quart califa
Alí ibn Abi Tàlib, l’embrió del que seran els futurs xiïtes, i resoldre la qüestió
de la duplicitat de califats. La Meca i l’extrem oriental de l’imperi islàmic
eren una olla a pressió que consumia molts esforços militars per apaivagar aquestes
crisis. La gran inversió per sostenir la guerra empobrí més la hisenda del
califat i feu disminuir les aportacions que l’estat donava per subvenir la
precarietat de molts musulmans, tot i que els pocs subsidis beneficiaven més
als musulmans de Síria que als de la resta de l’imperi.
Al
final, fou el cinquè califa Abd al Malik qui resolgué els diferents conflictes
dels musulmans. El califat d'Abd al Malik, 685, va ser excepcional per al
procés d'articulació social i política de l'imperi àrab musulmà i la
consolidació de l'islam com a religió. L'agenda política d'aquest califat va
tenir un objectiu primordial: unificar a tots els àrabs musulmans a la umma.
Per a això havia de neutralitzar al califa Abd Allah ibn a Zubayr parapetat a
la Meca, desarticular els abundants focus de dissidència existents a la part
oriental de l'imperi i resoldre els nombrosos conflictes amb els bizantins.
Aquests propòsits es van aconseguir gràcies a diverses campanyes militars i
l'ús ideològic de la religió musulmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada