La
majoria de persones volem conservar el que tenim, els nostres bens o la posició
social; no volem canviar com som o en resistim a modificar el que fem i com ho
fem. Tenim tendència a aferrar-nos a tot allò que conforma l’univers personal
que proporciona confort. Però sabem que qui estima massa aquesta manera d’entendre
la vida acabarà perdent-la. Perquè la vida és donació total i plena als demés.
Aquest és l’exemple d’Isa Solà, la monja catalana assassinada a Haití, que “li han pres la vida, però ella ja l'havia
donat molt abans”, com a ha senyalat Sergi d’Assís, monjo de Santa Maria de
Montserrat. La vida és donació sense reserves.“Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que
té” (Lc 14,33)
En
la vida, abans de prendre una decisió important, solem reflexionar. En la vida de
fe també hi ha moments en que cal aturar-se i posar-se en mans de Déu per tal
de discernir el que cal fer. La pregària és el motor de la vida espiritual.
Pregant unim l’acció amb la contemplació. Des de l’amor la pregària té sentit
per il·luminar la vida dels creients. “Jesús
se n’anà a la muntanya a regar, i passem tota la nit pregant Déu. Quan es va
fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom
d’apòstols”. (Lc 6,12-13)
Ni
els diners donen la felicitat, ni l’acumulació de bens no ens fa més feliços
perquè distreuen l’ànima d’allò que és important: l’amor als demés. El cor queda
contaminat pel desig de ser cada cop més ric. La societat proposa uns models
ideals de felicitat que no haurien de ser els nostres. Hem de ser capaços de
testimoniar que la joia de viure està en la donació gratuïta i en l’estimació
desinteressada als demés; de saber gaudir de les petites i senzilles coses que
tenim entorn a nosaltres. “Feliços els
pobres, el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui passeu fam vindrà
el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu, vindrà el da que riureu” (Lc
6,20-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada