Dret a decidir

Les grans manifestacions d’aquesta tarda han posat de manifest que hi ha una part del poble català que batega intensament a favor de que els catalans sobiranament decidim què fer. L’èxit de participació fou extraordinari; en cap moment hi ha la sensació de cansament malgrat alguns missatges estranys dels darrers temps o propostes que no s’acaben d’entendre. Tot i la fantàstica organització de la Diada d’enguany, continua retraient als organitzadors la poca presència simbòlica d’aquelles persones que són catalans de darrera hora. Trobo a faltar algun gets directe vers ells que els permeti consolidar el sentit de pertinença en aquest país que han de fer seu. En la Diada d’aquest any ha sobresortit amb molt intensitat el missatge del dret a decidir, dins d’un petit garbuix de propostes i contrapropostes que els dirigents polítics estan fent en els darrers dies, ha pres més força com a punt de confluència entre independentistes i no independentistes a favor del referèndum. La incorporació de noves forces polítiques fins ara més reticents en el procés independentista dóna ànims i ens encoratgen a continuar fidels en el procés que anem recorrent com a poble.

Si bé això el referèndum sembla un somni quimèric, doncs per l’altra part ni hi ha ningú que assumeixi aquesta iniciativa, nosaltres som els somni, com digué l’estimada i enyorada Muriel, i un bon grapat de catalans hem demostrar que encara volem seguir en aquest somni. A la tarda de la Diada de 2016, moltes persones anònimes sortirem a Barcelona, Salt, Tarragona, Lleida i Berga per afirmar que volem seguir endavant amb aquest procés. Tinc la impressió que no tothom deuria compartir el ritme del procés i potser les formes sobre com avançar; però intueixo que deuria haver-hi un gran acord sobre el fet que el catalans som sobirans per decidir què volem fer. Aquesta és la qüestió per construir el gran acord per continuar avançant. Assumir que el dret a decidir és nuclear en el procés encetat el 2010 no significa renunciar a res del que s’ha fet i es pot fer. Però primer hem de poder decidir de forma diàfana, sense subterfugis o succedanis. Després, cadascú decidirà el què vol que sigui aquest país, però ara hem de buscar l’afirmació del com. Aquí ens podem trobar molta més gent de la que aquesta tarda ha bategat a Catalunya.

Cal encara recórrer aquest tram del camí. Ara bé, si un cop demanat el dret a decidir i Espanya ignori aquesta petició i el referèndum pactat no sigui possible, les mateixes forces polítiques que ho hagin proposat, amb el suport de la societat civil, han de demanar als catalans i catalanes donar un pas endavant. És llavors el moment de desconnectar d’un país que dóna la impressió que ja ho fet respecte a Catalunya des de fa temps. Bona part de l’èxit d’aquest pas decisiu per la desconnexió rau en la capacitat d’algunes persones de canviar els seus esquemes mentals i abandonar la idea de que es possible de mantenir Catalunya vinculada d’alguna manera a Espanya. Quan passi això llavors serà el moment de dir adéu Espanya de forma democràtica i pacífica.