Marrro

He escoltat aquest matí un comentari d’una molt bona periodista ara la ràdio pública però, quan cal, salta a la televisió per esprémer al màxim els seus entrevistats. Ahir va entrevistar a la ràdio el president de la Generalitat que explicà, des de el seu bon criteri, quins eren el passos a seguir per avançar cap a la independència de Catalunya i quines condicions havien de donar-se per garantir la serietat d’un referèndum. Vaig sentir aquesta entrevista i em sorprengué les condicions exposades pel president, molt comprensibles, però que s’apartaven del que afirmaven alguns independentistes impacients o més extremistes. Era evident que hi havia dues lectures diferents del mateix fet..

.

Avui, la mateixa periodista comentant aquesta entrevista ha afirmat que quan va acabar-la “vaig trucar als de la CUP per veure si havia marro”. Crec que aquesta expressió, afortunada per la periodista, perquè sinó no la hauria dit, la considero totalment desafortunada perquè descriu una manera d’entendre el periodisme on el que importa, per damunt de tot, és mantenir l’audiència. Si aquesta circumstància s’hagués produït en una emissora privada, l’afirmació obeiria a la lògica de la competència ferotge per mantenir alts nivells d’audiència i això crida als anunciants gràcies els quals es manté el negoci dels mèdia. Però l’afirmació del marro es dóna en un medi públic i aquí les regles són unes altres per això la periodista entrevistadora hauria de seguir una altra lògica.