No entenc res. He escoltat
diversos missatges i ara no sé quina via cal seguir? L’eslovena o l’escocesa? O
pot ser els catalans anàvem inventant una via que no tenia res a veure amb
aquelles dues? Al no haver-hi cap estratègia comuna clara passa això. La manca
de lideratge del procés estimula les ocurrències enginyoses. Només cal seguir
algunes piulades per adonar-se que aquí es tracta de veure que la pot dir més
grossa, dissimular les verdaderes intencions i, si cal, desdir-se
immediatament. Reconec que l’estratègia del procés és un desastre. Sembla que
s’han consolidat dos mirades diferents. Per una banda hi ha els que són
partidaris de pactar el que es pugui amb l’Estat, des d’aquesta via es troba
coherent intentar pactar amb el PSOE els seus pressupostos i veure el que es
pot aconseguir. Sempre atemorits pel que pugui ser un govern PP, C’s i Vox. En
un altre extrem es situen els que defensen, a la seva manera, la tesi de que més
tensa sigui la situació, millor. Són els mateixos que no dissimulen la seva
satisfacció per les actuacions d’agitació espontània dels CDR. L’apel·lació a
la via eslovena aniria en aquesta direcció. Dos camins, certament oposats, que
volen arribar al mateix lloc. Els partidaris del model eslovè no expliciten que
Eslovènia feu un referèndum d’independència el desembre de 1990 obtenint un 95%
de vots afirmatius amb el 93,2% de participació.
Penso que la confusió provocada
per tot això entre la ciutadania és monumental. Hi ha una èpica al dramatisme
que espanta i preocupa. Mentrestant, les veus de l’Estat que apellen a més
repressió contra Catalunya augmenten. Es parla de tornar a aplicar l’article
155, suprimir els mossos d’esquadra i prendre altres mesures repressives no
menys greus. El que inquieta és que les veus contra el govern de Catalunya no
provenen només dels eixelebrats dels partits de dreta extrema o d’extrema dreta,
sinó també de cercles qualificats del govern del PSOE. L’agitació dels
partidaris del com pitjor millor excita els cercles governamentals. Aquests,
com que no volen aparèixer tous davant d’un cert desgovern del procés
independentista, es mostren verbalment durs a l’estil dels seus predecessors.
No podem oblidar que tant PP com PSOE avalaren l’aplicació de l’article 155.
Cal recuperar la clarividència política pròpia del catalanisme polític i
adonar-se que sempre surt més a compte pactar que lluitar frontalment contra
l’Estat o esperar que aquest sigui més repressiu, tal com feren els iugoslaus
amb els eslovens. No s’hi val tot i no estic disposat a tot. Pot ser és l’hora
de debatre si estem disposats a patir la violència sense límits que pugui
exercir l’Estat o quin és el preu de la nostra llibertat?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada