Avançar en la convivència amable

En algunes ciutats o pobles de Catalunya, la constitució dels nous ajuntaments ha estat plena de crispacions profundes, desconegudes anys enrere quan els pactes pel poder produïen més d’una tensió. La societat catalana es troba condicionada pel debat del procés, però no només aquesta circumstància explica per si sola el que ha passat en alguns municipis. Es tracta d’un estat d’ànim, o més aviat de desànim, que afecta a la salut espiritual de la societat. Hi ha molta sensibilitat a flor de pell que irrita tot sovint a una part de la ciutadania. Tinc la impressió que els esdeveniments polítics, en lloc de temperar aquest fet, encara l’accentua. Cada cop són més evidents els mal humors, l’ajustament de comptes i la irascibilitat d’un part de la societat contra l’altra. Determinades actituds o esdeveniments, en lloc d’actuar de bàlsam reparador, encara accentuen les recances i els retrets.

No es bo instal·lar-se en aquesta dinàmica perquè ens empobreix, ens entristeix i ens amarga l’existència. És urgent prendre iniciatives que ajudin a refer vincles socials i amistats cíviques, més enllà de la forma concreta d’adhesió o separació de Catalunya respecte Espanya. Cal substituir les simpaties exclusives amb els meus per la trobada inclusiva amb els que pensen diferent a mi. Des del respecte a les diferències, que cal defensar amb honestedat, cal refer la troba dialogal en la discrepància amical. Si les diferències ens enriqueixen, les hostilitats ens empobreixen. La societat catalana hauria de fer un esforç per respecta les diferències sense fer de la discrepància una arma d’agressió permanent. Cal impulsar una revifalla moral a favor de l’enteniment.

Al mateix temps, els poder l’Estat i les seves institucions han d’assumir les seves responsabilitats a fi de que els individus assumeixin aquest canvi d’actitud. La via judicial mai resoldrà el problema polític. Cal situar la política en el centre de l’agenda de discussió per resoldre el problema català. Ara, mentre hi hagin presos polítics i exiliats, o no es vulgui obrir un debat polític sobre com el poble català pot expressar la seva voluntat política dels catalans, serà difícil d’articular cap encontre amable dels catalans independentistes amb l’Estat. De la mateixa manera, tampoc serà possible el diàleg tranquil amb els poders de l’Estat si l’independentisme s’instal·la en la unilateralitat i en l’enduriment de les seves postures. Les dues parts, sense renunciar a la fermesa de les seves conviccions, haurien d’acceptar la responsabilitat del diàleg a fi d’avançar en la responsabilitat de la resolució del conflicte català. Les dues, o més, parts implicades en aquest conflicte han de manifestar la seva irrenunciable voluntat d’entendre’s i, si per avançar cal renunciar a alguns aspectes per retrobar el diàleg amable, no cal dubtar en fer-ho.