L’independentisme està en un
dilema des de fa bastant de temps. Té un sostre de vidre que va més enllà de
les traves i continuades argúcies de l’Estat contra la possibilitat de fer una
consulta pactada. Hi ha moltes limitacions internes dins de la pròpia societat catalana
que dificulten el creixement de la massa crítica a favor de la independència.
Si no som més, al menys dels que diuen les enquestes d’opinió, no podrem intentar
que l’Estat accepti com inevitable la celebració d’un referèndum sobre la
relació Catalunya-Espanya. Mentre no s’eixampli la base independentista, no
s’avançarà en aquest sentit i, em dóna la impressió, que la societat catalana
quedarà atrapada en les seves limitacions que, podrien paralitzar-la més del
que ens pensem.
El camí per eixamplar la base
independentista és senzill però requereix un treball pacient d’explicació de
pluja fina. Per trencar aquest sostre de vidre cal aconseguir que cali en la
societat les avantatges econòmiques i socials que comportaria que Catalunya fos
una estat independent. Explicar-ho no és una fer una exaltació amarada
d’esperit patriòtic, al contrari. Cal explicar a la ciutadania les dades,
l’anàlisi social i els números econòmics a partir dels quals es justifica
l’aspiració de la independència. Certament, la independència per moltes
persones és aspiració no ideològica. Moltes persones pensen en la independència
com una possibilitat per millorar i transformar una realitat que es considera
adversa. S’ha d’associar més la independència al sosteniment de l’Estat del
Benestar, al combat contra la precarització laboral, l’encariment del preu de
l’habitatge i la gentrificació d’alguns barris de les grans ciutats, el
sosteniment de les pensions i la millora de la qualitat de l’educació. El
binomi benestar i independència hauria de ser indestriable en la voluntat de
canviar la relació Catalunya-Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada