La fragilitat dels pacte polítics

Els resultats electorals han tornat a situar a primer pla la duresa dels pactes polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes postelectorals així ho impedien. Amb la peculiaritat de la conveniència de les motivacions dels pactes polítics: els arguments a favor d’un determinat sentit de pacte en un ajuntament, esdevé el contrari en l’ajuntament veí. Cada pacte és un món amb la seva lògica i sense coherència d’homologació.  La lluita pel poder ho justifica tot. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràticament ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?

Si els ciutadans tinguéssim més memòria cívica o, si de cas hi manca, reviséssim les hemeroteques, descobriríem la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions polítiques. Això és molt evident quan calen fer pactes postelectorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi de les peculiaritats locals. Els dirigents polítics han de prendre iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demanen des de diverses plataformes de renovació de la democràcia.

Alguns pactes polítics municipals són desconcertants, no només perquè l’acord es dóna entre forces polítiques suposadament antagòniques, sinó també perquè alguns dels promotors dels pactes fan el contrari del que dient que no farien. Van bona la dita castellana de “donde dije digo, digo Diego" que té les variants catalanes de “quan són figues són raïms”, “ahir deia blanc i avui diu negre” o “ara diu blat, ara diu ordi”. Aquest inconsistència dels criteris polítics, a més de desconcert, genera desconfiança en relació a la pròpia estabilitat dels pactes polítics. Abans, quan unes forces polítiques establien pactes de govern i creaven una coalició per governar pactaven els acords, els desacords i també com actuar quan haguessin discrepàncies irresolubles. Però ara, es diu que s’ha pactat sense conèixer el contingut de l’acord. És més, en moltes ocasions s’anuncia que un cop assegurada l’alcaldia i després de fer els decrets de repartiment provisional del govern, es començarà a establir els continguts del pacte. Un cop a l’espatlla i quatre paraules grandiloqüents, buides de sentit, sembla suficient per anunciar que hi ha un pacte de govern. Al final, els ciutadans són els grans damnificats de tota aquesta evanescència dels pactes polítics. La raó és simple. El seu sentit de vot pot veure’s canviat segons com siguin els pactes. Alguns electors, fis i tot, podrien haver canviat el seu vot inicial segons quins siguin els pactes finals establerts per la governança de l’ajuntament. De tal manera que alguns electors, un cop coneguts el sentit dels pactes, igual podien canviar el seu vot inicial i, en algunes ocasions, aquesta decisió podria canviar les majories de govern. Això no pot seguir així. L’elector no pot sentir-se estafat i percebre que se li escapa el control del procés polític ja que aquesta ha passat en menys de les direccions dels partits o dels seus dirigents locals. çHi ha transparència, però els estils són els de sempre.

Cal transformar aquesta dinàmica dels pactes postelectorals. Alguns dirigents polítics han de tenir més sensibilitat democràtica i escolta atentament el que expressen els ciutadans en els seus vots. A més d’escoltar, haurien de promoure canvis legislatius en la normativa electoral per frenar el mercadeig postelectoral a l’hora de construir la governança de la ciutat. Penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives. En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar amb qui sigui per tenir l’alcaldia; però, ¿és possible seguir una altra lògica? Potser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això? Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per a després, en el joc “govern–oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.

Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el desequilibri que hi ha per escollir un diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: elecció directa de l’alcalde o alcaldessa, doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc. En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular a l’hora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords postelectorals són també una qüestió que afecta la moral política.

El sistema d’elecció d’alcaldes/alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí que han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde/alcaldessa a la persona que recull la majoria absoluta de vots, en primera instància, o, si no és així, llavors sí que preval el candidat que ha reunit més vots dels ciutadans. Potser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde/alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al capdavant de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes, si fossin explicats en el programa electoral, podrien provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes postelectorals.