El testimoni dels polítics

Quant es parla de crisi i els seus efectes sobre l’economia i el finançament públic, especialment el seu impacte en forma de retallades, i els especialistes debaten les possibles alternatives, trobo a faltar una reflexió sobre quins valors profunds que poden ajudar-nos a sortir de l’atzucac. En el magnífic llibre “El refugi de la memòria”, Tony Judt, extraordinari historiador i analista malauradament traspassat fa uns anys, ens parla del valor polític de l’austeritat. Judt comenta que el líder polític laborista anglès Clement Attlee, primer ministre entre els anys 1945 i 1951, fou un polític exemplar perquè visqué austerament lliurat al servei públic. Predicava l’austeritat i en donava testimoni. Era una persona seria i austera. ¿Quin líder polític actual s’atreveix a presentar-se amb aquestes credencials? És el testimoni personal una credencial de la política predicada.

¿Què vol dir la serietat moral en la vida política? Tony Judt explica que això és com la pornografia, és difícil de definir, però es sap el que és quan es veu. Aquesta serietat moral, que ell exemplifica amb Attlee, descriu una coherència entre les intencions i l’acció política. Es fonamenta en l’ètica de la responsabilitat política. El contrari d’austeritat no és prosperitat; sinó luxe i voluptuositat en la despesa. La confusió d’aquests conceptes estimula s’associï la utilitat pública amb els acords comercials. Així, les persones en lloc d’identificar-se en uns valors compartits, es poden agrupar per allò que consumeixen. Aspecte que empobreix la societat actual.

Els governants d’avui, justament molt preocupats en trobar la sortida a la crisi haurien de proposar a la societat viure més a fons el valor de l’austeritat i altres valors que situen l’alteritat en el centre de l’acció política. És evident que les persones que pateixen la crisi ja aporten el seu sofriment personal, especialment pel seu empobriment. Però l’austeritat hauria de ser una valor compartit i de solidaritat de tota la societat. Especialment des dels àmbits públics i d’aquelles institucions privades que semblen ser la grans beneficiades d’una crisi.