Un dia com avui, la celebració
festiva del dia és lluminosa i omple de foc i llum la nit que, lentament, comença
a guanyar temps el dia. Les festes de la nit de sant Joan, molt pròpies de la
tradició mediterrània, evoquen l’obstinació de les persones a no deixar-se arrabassar
la llum vençuda per la foscor. La relació entre el solstici d’estiu i el foc és
molt vella. Les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit
més curta de l’any encenent fogueres. Aquesta costum ha esdevingui tradició i
ha pervingut fins el dia d´avui sobrevivint diversos contextos culturals: la
cristianització, el domini àrab i el domini d’alguns patrons culturals poc
amables a les tradicions populars. El fet és que la tradició dels focs es manté
ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta
implícit.
El foc expulsa els mals esperits,
purifica, protegeix i regenera. Durant la nit de Sant Joan, les fogueres
s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la
matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. De petit, anava de casa en
casa demanant objectes vells de fusta per encendre la foguera de la cantonada
dels carrers Entença amb Sepúlveda a Barcelona. El foc convoca i uneix, i les
persones ens apleguem cantant o ballant al seu voltant. Fins i tot, el més
atrevits gosen saltar-hi per sobre o trepitjar les brases. Cal ser molt valent
i convençuts per fer-ho. Tot això s’està perdent. La revetlla ha tret
protagonisme al foc purificador dels mals esperits i alguns dels pocs que
quedaven s’estan prohibint pel risc real d’incendis. El gran foc perdura en el
record, però ben segur que perviviu edulcorat pels coets que inunden de color
el cel i els petards de tota mena que omplen de gatzara infantil les revetlles.
Crec que aquesta cançó poema de
Joan Manual Serrat capta el sentit profund d’aquesta festa de la revetlla de
sant Joan.
Un vespre quan l'estiu obria els
ulls
per aquells carrers on tu i jo
ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant
Joan.
Llavors un tros de fusta era un
tresor
i amb una taula vella ja érem
rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire de les
llàgrimes
que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava
el son...
Els anys m'han allunyat del meu
carrer
i s'han perdut aquells companys
de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s'hagués cremat al
foc
de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els 'nanos' collint llenya
per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i
passatger.
Doneu-me un tros de fusta per
cremar
o la prendré d'on pugui, com
ahir,
com si no n'hi hagués d'altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta
nit.
Que un tros de fusta torni a ser
un tresor.
Que amb una taula vella sigui
ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit
de Sant Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada