Església propositiva i cristians compromesos

Ara, que vivim temps on la dinàmica política exigeix definicions i pronunciaments clars algunes mirades es dirigeixen als bisbes catòlics esperant sentir la seva veu. ¿Què ens han de dir?, ¿quin actitud han de prendre els bisbes?. Fa temps vaig escriure el següent. Espero que ajudi a comprendre el que s’espera de l’episcopat. L’Església ha de ser propositiva, mai impositiva. L’episcopat català així ho ha dit diverses vegades, “ens inspira  el sant pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens deia: la veritat no s’imposa, es proposa” (Creure l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor). Església a veure’s a ella mateixa com una estructura de mediació entre l’arena política i el bé comú. Com institució actuarà orientada a facilitar que l’acció política s’orienti cap aquest bé comú. Per la qual cosa, l’Església, exercint la seva vocació de denúncia profètica procurà que l’obra humana s’orienti cap els valors universal integrats en això que anomenem bé comú.

En aquest sentit els bisbes han de procurar que els cristians, i la societat en general, tingui com a referents aquests valors universals els quals han de regular les relacions humanes i les polítiques. No es tracta de promoure cap alternativa política concreta, sinó operar a favor de que els cristians assumeixin els compromisos concretes que permetin avançar cap a la realització del bé comú. Aconsellant que les mediacions emprades respectin i garanteixen els drets subjacents al que anomenem societat civilitzada. La responsabilitat del discerniment polític la tenim els cristians. Els cristians laics tenen la responsabilitat d’actuar directament en l’àmbit polític.

El Compendi de la Doctrina Social afirma  “La presència del fidel laic en el camp social es caracteritza pel servei, signe i expressió de la caritat, que es manifesta en la vida familiar, cultural, laboral, econòmica, política, d’acord amb perfils específics: complint les diverses exigències del seu àmbit específic de responsabilitat, els fidels laics expressen la veritat de la seva fe i, al mateix temps, la veritat de la doctrina social de l’Església, que troba la seva realització plena quan és viscuda de manera concreta amb vista a la solució dels problemes socials. La credibilitat mateixa de la doctrina social rau, efectivament, en el testimoniatge de les obres, abans que en la seva coherència i lògica interna. Introduïts en el tercer mil·lenni de l’era cristiana, els fidels laics s’obriran, amb el seu testimoniatge, a tots els homes amb els quals es faran càrrec de les interpel·lacions més urgents del nostre temps” (Compendi de la Doctrina Social nº 551). Per això, els polítics cristians han de donar testimoni dels valors que motiven i sostenen les seves propostes polítiques. En la línia del que diu el Compendi, han de procurar mostrar la coherència del seu testimoniatge polític i les interpel·lacions més urgents del nostre temps. Per això, el magisteri episcopal ha de facilitar que la reflexió política dels cristians doni resposta efectiva a les interpel·lacions de la realitat social.