Les
manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència
Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes,
m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics.
En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa
la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que
vaig començar la setmana passada i que continuo avui i en els propers dies.
La següent temptació és no
assumir la secularització de la política. Malgrat la progressiva
secularització de la política, principi assumit avui sense massa oposició, no
tota l’Església l’assumí amb naturalitat. Les esglésies catòliques dels països
de l’Estat en els anys 80 foren institucions activament compromeses amb la
democratització dels seus països. Polònia fou el cas més paradigmàtic d’aquesta
situació. La inèrcia pràctica introduïda per aquest compromís creà bastant
confusió en els primers anys de democràcia en aquests països. Ja que semblava
que l’Església li costava situar de nou el seu paper institucional en el nou
context polític.
La
política està desacralitzada. Per això no està demés recordar el sentit de la
dita evangèlica de saber el que és de Déu i el que és del César. “Doncs doneu al Cèsar
el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”
(Mt 22,21).
La temptació anterior ens porta a la següent. Es pensar que l’Església està
unida a una determinada concepció de la política. Aquesta unitat tendeix a
elevar a categoria moral determinades opcions ideològiques. Així ho expressa el
Compendi de la Doctrina Social on es diu l’Església no es confongui amb la
comunitat política i que no estigui vinculada a cap sistema polític. La
comunitat política i l’Església, en el seu propi camp, són de fet independents
i autònomes l’una de l’altra i ambdues estan, encara que de manera diversa,
«al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes».Àdhuc es pot
afirmar que la distinció entre religió i política i el principi de la llibertat
religiosa constitueixen una adquisició específica del cristianisme, de gran
rellevància en el pla històric i cultural”. Però el passat actua de rèmora i fàcilment
es cau en la temptació de voler que l’Església projecte una determinada visió
política com la única possible i vertadera pels cristians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada