Les manifestacions emeses en el darrer document de la
Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència
al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions
entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la
Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del
que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana
passada i que acabo avui.
La següent temptació està relacionada
amb el rol que la institució eclesial assumeix en relació a l’espai política.
Ningú discuteix a l’Església el dret a intervenir en l’arena política aportant
criteris que ajudin ha humanitzar la societat. És legítim fer-ho i és un dret i
un deure de l’Església. La temptació que algunes persones semblen haver caigut
és creure que, ja que s’’intervé en l’arena política on també actuen partits
polítics, és adoptar un rol de partit
polític. Llavors es quan el paper singular de l’Església es desdibuixa
perquè actua com si fos un partit polític. El referent profètic es difumina en
benefici de tàctiques pròpies de les associacions polítiques amb uns resultats
que no són sempre els esperats per l’Església.
Una altra temptació és l’absolutització de la política.
La història no esgota la salvació del
Regne de Déu. Aixì ho diu la Doctrina Social de l’Església “sobre el pla de
les dinàmiques històriques concretes, la vinguda del Regne de Déu no es pot
entendre, doncs, en la perspectiva d’una organització social, econòmica i
política definida i definitiva. La vinguda del Regne és testimoniada més aviat
pel desenvolupament d’una sociabilitat humana que és per als homes llevat de
realització integral, de justícia i de solidaritat, en l’obertura a la
transcendència com a terme de referència per al propi acompliment personal
definitiu” Compendi nº 51.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada