Participació política

Tots som conscients de que la política està força desprestigiada en la societat. Els estudis d’opinió revelen el poc interès i la desconfiança que la ciutadania té en relació a la política. No obstant, quan s’analitza la crisi econòmica es constata que cal més política i més control polític sobre els mercats econòmics i financers. Sembla que, malgrat els mal auguris sobre la política, és temps de recuperar la política. La Doctrina Social de l’Església insisteix sobre la necessitat de política. En aquest sentit, i a tall de suggeriment, proposo la lectura de dos articles del Compendi de la Doctrina Social perquè ajuden a entendre el valor que aquesta doctrina dóna a la política.

En l’article 189 es diu: “Una conseqüència característica de la subsidiarietat és la participació, que s’expressa, essencialment, en una sèrie d’activitats mitjançant les quals el ciutadà, com a individu sol o associat amb altres, directament o per mitjà dels propis representants, contribueix a la vida cultural, econòmica, social i política de la comunitat civil a la qual pertany. La participació és un deure que s’ha d’exercir conscientment per part de tots, de manera responsable i amb vista al bé comú. Aquesta no es pot limitar o restringir a un mer contingut particular de la vida social, atesa la importància que té per al creixement, sobretot humà, en ambients com ara el món del treball i les activitats econòmiques amb les seves dinàmiques internes, la informació i la cultura i, en grau màxim, la vida social i política fins als nivells més alts, com són aquells dels quals depèn la col·laboració de tots els pobles per a la construcció d’una comunitat internacional solidària. En aquesta perspectiva, esdevé imprescindible afavorir la participació sobretot dels més desatesos i l’alternança dels dirigents polítics, a fi d’evitar que s’instaurin privilegis ocults; cal, a més, una forta tensió moral, per tal que la gestió de la vida pública sigui el fruit de la corresponsabilitat de tothom amb relació al bé comú”.

Sobre la mateixa participació política la Doctrina Social afegeix, en l’article 191 del Compendi: “la participació es pot obtenir en totes les possibles relacions entre el ciutadà i les institucions: amb vista a ella, s’ha de prestar una atenció especial als contextos històrics i socials en els quals caldria que es realitzés efectivament. La superació dels obstacles culturals, jurídics i socials, que sovint s’interposen com a veritables barreres a la participació solidària dels ciutadans en el destí de la pròpia comunitat, requereix una tasca informativa i educativa. En aquest sentit, mereixen una consideració especial totes les actituds que indueixen el ciutadà a formes participatives insuficients o incorrectes i a la desafecció difusa per tot el que fa referència a l’esfera de la vida social i política: pensem, per exemple, en els intents dels ciutadans de «contractar» les condicions més avantatjoses amb les institucions, com si aquestes estiguessin al servei de les necessitats egoistes, i en la praxi de limitar-se a l’expressió de l’opció electoral, àdhuc arribant en molts casos fins i tot a abstenir-se’n”.

La mateixa doctrina social matisa que aquesta situació mereix una atenció especial en els casos de països amb maca de drets democràtics. En aquestes situacions es constata que “el dret fonamental a participar en la vida pública és negat d’arrel, perquè és considerat una amenaça per al mateix Estat; pels països en què aquest dret és enunciat només formalment, però no es pot exercir concretament; per altres, encara, en què l’enormitat de l’aparell burocràtic nega de fet al ciutadà la possibilitat de proposar-se com un veritable actor de la vida social i política”.