Per una església que acompanyi

L’Església,en relació a la vida social i política, en lloc d’imposar les seves veritats a la societat hauria de saber acompanyar-la en la seva humanització. Des d’aquesta actitud el missatge evangèlic es fa més diàfan i a través del testimoniatge esdevé comprensible.  ¿Com es pot fer aquest acompanyament?. L’Església té tot un treball doctrinal, plural i complex, que forma part del seu Magisteri i que els cristians l’han de tenir present. El Compendi de la Doctrina Social, per exemple, és un bon instrument  que hauria d’estar més presents alhora de vertebrar la reflexió dels cristians en matèria social i política.

A un altre nivell, els cristians poden tenir ambients comunitaris on contrastar els seus criteris a la llum del Magisteri gràcies al discerniment que es pot fer conjuntament amb altres persones. Un moviment especialitzat, seguint la tradició de l’Acció Catòlica renovada, per exemple, pot ser un d’aquests àmbits útils alhora de definir les consciències personals. El paper del moviment no està tant buscar l’alineament a accions concretes sinó en crear un àmbit d’acolliment càlid a les persones a fi de formar-se en l’acció política i social. Aquests moviments haurien de ser testimonis de convivència de la pluralitat política dels cristians.

Un moviment especialitzat ha de ser un instrument d’acompanyament a la responsabilitat social i política dels laics. Però són aquests els qui, a través dels instruments de l’acció política intervindran en la política. Als laics cristians se’ls planteja sovint el dilema de la mediació o dels testimoniatge. Alguns cops aquest dilema s’expressa en forma d’opció antagònica quan no hauria de ser així. Es tracta de dos accents diferents d’entendre la presència dels laics cristians en l’àmbit social i polític.