El malefici de les inèrcies

Tinc la impressió que davant les tragèdies col·lectives les institucions públiques no saben massa que fer i com gestionar el sentiment de dol col·lectiu i l’expressió de la solidaritat amb les víctimes i els seus familiars. Com això és així, s’actua d’acord amb les inèrcies. És a dir, es fa com s’ha fet sempre en casos similars, sense adonar-se que el context social ha canviat. Al fer-ho d’aquesta manera passa que no s’encerta del tot amb el que cal fer d’acord amb la nova realitat social. En un post anterior ja he reflexionat sobre alguns aspectes relacionats amb el funeral de la Sagrada Família en record a les víctimes de l’accident de Germanwings. Amb aquesta nota amplio aquesta reflexió. Considero que les autoritats públiques i eclesiàstiques han actuat sota el pes de les inèrcies, sense ser del tot conscients que el context social ha canviat profundament.

Primera reflexió. Les institucions públiques del país, volent trobar una manera d’expressar la solidaritat dels ciutadans amb les víctimes cregueren adient fer un funeral religiós. Si en algun moment algú pensà que hauria estat millor una cerimònia no confessional, el pes de la inèrcia impedí que aquesta idea prosperés. Però, a un equivocació s’encadenà una altra. Un cop les autoritats decidiren fer un funeral religiós la inèrcia condicionà el gest i vingué el següent error formal. En lloc de convocar a totes les religions afectades per raó de les creences de les víctimes i persones que poguessin representar les víctimes sense creença religiosa les inèrcies tornaren a fer una mala passa. Seguint aquestes les pràctiques de temps passats, els promotors deurien pensaren que, donat que es vol fer un funeral religiós ¿qui millor que l’Església catòlica per organitzar-lo? justificant  aquesta decisió per considerar-la la més preparada per assumir aquestes cerimònies. Nou error.

Un cop l’Església catòlica assumí l’encàrrec d’organitzar la cerimònia religiosa les inèrcies seguiren jugant males passades. Els responsables catòlics no saberen renunciar a la preeminència per les autoritats públiques i, en lloc de renunciar al protagonisme proporcionat per l’error institucional, decidiren exercir-lo sense preguntar-se si era possible fer una altre cerimònia més coherent amb la diversitat religiosa de la societat. Novament, la inèrcia determinà fer les coses com s’havien fet sempre i assumir els rols que la tradició reserva a la confessió majoritària. Així, sobre l’error de les institucions públiques cal sumar-hi l’equivocació de l’Església catòlica de no haver tingut la iniciativa de no situar la cerimònia en un marc interconfessional. Actitud que hauria corregit el model proposat per les institucions públiques. En conclusió, donada la capacitat humana d’actuar sota el pes de models més propis d’un passat que de la realitat present,  val la pena, a fi de vèncer els maleficis de les inèrcies, que les autoritats públiques i religioses acordessin dissenyar un protocol d’actuació per esquivar els equívocs viscuts en els darrers dies.