El dret a decidir sense límits

¿Té límits el dret a decidir?. La lectura d’una carta al director del diari La Vanguardia va fer-me reflexionar sobre els límits del dret de decidir. Ara per ara, el debat sobre el dret a decidir s’ha situat al bell mig de l’agenda polític. Gràcies a aquesta qüestió, s’ha situat en el debat polític català i espanyol la discussió sobre si el poble català té la condició de subjecte polític. Si la resposta és afirmativa, com crec, llavors sembla que no existeixin impediments a fer una consulta per veure quin és el futur que volem els catalans en les nostres relacions amb la resta de pobles d’Espanya. Si la resposta fos negativa, es barra aquesta possibilitat. Aquesta és la principal qüestió a aclarir en relació a l’essència de la consulta, al marge de quina sigui la pregunta, que algunes forces polítiques catalanes proposen per l’any 2014.

Però el dret a decidir no s’esgota en el tema la consulta sobiranista, sinò que introdueix en el debat la relació que es dóna entre les persones, els mecanismes de decisió i les mediacions polítiques. Si la via del referèndum o de la consulta són bones mediacions per saber la voluntat política de les persones, ¿perquè restringir el seu ús només a la qüestió del soberanisme? Si aquesta mediació es bona, quin paper tenen els partits polítics com instruments de mediació?

Avui hi ha nombroses qüestions que la consulta directe als ciutadans permetria a les forces polítiques ajustar millor les seves alternatives i, en lloc d’actuar amb una suposada interpretació per delegació de la voluntat popular, podrien articular les seves decisions a partir del coneixement real del que volen les persones. No aniria malament aprofitar l’embranzida donada per l’actual debat sobre la consulta sobiranista per apropar-se seriosament als temes de les democràcies deliberatives i participatives amb el convenciment de que elles, també amb les seves limitacions, poden servir per millorar la qualitat de la democràcia.