Nous estils de fer política

Avui he tingut l’agradable sorpresa de trobar-me a la sortida del metro a la plaça Catalunya una persona coneguda i d’edat madura repartint, com es feia antigament, un fulletó de propaganda de Barcelona en comú. Val a dir que era un full de tamany quarteta on destacava, amés del nom Guanyem Barcelona, la cara omnipresent d’Ada Colau ocupant tota la superfície de l’imprès amb un peu sorprenent Ada Colau alcaldessa. Reconec la meva sorpresa, ingènua si es vol, perquè aquest titular induïa a la confusió doncs qui pot avui ostentar el títol d’alcalde és en Xavier Trias, no n’hi ha un altre. El títol d’alcaldessa és una pirueta comunicativa que, segons com es miri, mereix una lectura psicològica espessa. A l’altra cara de la quarteta hi ha el decàleg de prioritats de la seva candidatura. Són unes bones definicions d’intencions, fàcils de recordar i, la majoria d’elles, perfectament assumibles per molts dels barcelonins. Però en política, a més de declarar les intencions, cal fer pressupostos i assignar recursos a les prioritats.

Avui no és pot amagar que la governança comporta establir prioritats i assignar recursos. És d’esperar que un dels socis de Barcelona en comú com és Iniciativa per Catalunya els Verds vetllaren per no oblidar aquesta dimensió no menor de la política. Prou ho deu saber ells perquè durant molts i molts anys han estat en el govern de la ciutat assumint responsabilitats de govern que ara són criticades, precisament, per Barcelona en comú. Aquesta és una altra sorpresa. Veure alguns dels col·ligats electorals critiquen el model de ciutat o les mancances en les quals ICV hi contribuí. Cal recordar, per exemple, que aquesta formació tingué la responsabilitat d’habitatge o de polítiques socials durant molts anys.

Aquesta coalició, Barcelona en comú, és ben estranya perquè sembla prescindir d’alguns dels principis bàsics d’alguns dels aliats. Per exemple, l’exaltació personalista i omnipresent de la candidata, fins a l’extrem de substituir en les paperetes electorals l’anagrama de la formació pel rostre de la candidata. Aquesta exaltació del culte a la personalitat, sembla contradictori amb l’esperit fundacional de formacions com ICV sempre més partidàries del col·lectiu, del grup o equip. Fins i tot, de la mateixa intenció que transmet el nom de la col·lació. Personalització en front del que és comú o comunitarisme. La justificació d’aquesta decisió pel poc coneixement que els ciutadans tenen del nom de la coalició versus el major coneixement de la candidata,  pressuposa un prejudici negatiu dels possibles votants, ja que se’ls considera incapaços d’identificar les paperetes sinó és per la imatge de la candidata. Vaja, tot un estil ben diferent d’entendre la política.