La política com a teatre

Ahir vaig sentir com una persona, candidata a l’alcaldia de la ciutat de Barcelona, en una entrevista televisiva, justificava la decisió de substituir l’anagrama de la formació política per la seva foto. La raó, segons aquesta persona, era simplement mediàtica. Va explicar la importància de la imatge en política i la influència que les imatges tenen en les decisions dels ciutadans. Te raó. L’anàlisi de la comunicació política evidencia el major pes que s’atorga a la imatge en detriment de la paraula, el discurs polític pur. Si abans, el relat polític dominava tota la comunicació política, sempre apel·lant a la raonabilitat del discurs, ara tenen molt més les impressions que provoquen les imatges i la mobilització dels sentiments. La política confia molt més en la emotivitat, que en el convenciment de les raons.

Les paraules polítiques, enteses com expressions d’ideals i conviccions, han estat apartades de l’arena política. Els partits s’han anat buidant de relats convincents i el seu espai l’ha omplert la consigna; el missatge curt que busca colar-se en qualsevol aparició del dirigent polític. Els pocs segons d’aparició en televisió ha comprimit la política en quatre paraules i una carpeta amb l’anagrama del partit que funciona com a decorat. Els arguments són substituïts per emocions i imatges. Ens trobem davant l’emergència de la política espectacle. Avui la política és més teatre imaginari que debat d’idees i confrontació d’alternatives. Curiosament, algunes de les formacions polítiques que més critiquen aquest fet, semblen apuntar-se a aquesta interpretació teatral de la política. Fins i tot, alguna d’elles no ha dubtat a incloure un actor en les seves llistes. Dóna la impressió de que els medis de comunicació, en lloc d’estar al servei de la transmissió de les idees polítiques, condicionen com la política transmet les seves idees.