Les persones som, en
part, el paisatge que hem mirat i viscut. El que veiem ho integrem com
experiència i ens acompanya al llarg de la vida. El paisatge forma part de la
mateixa identitat de l’individu i ajuda a definir la seva personalitat. Hi ha
persones que transparenten els llocs que han viscut o amb els quals s’identifiquen.
Aquesta és la meva sensació en relació al paisatge montserratí en tota les
seves facetes i variants. La majoria de racons de la muntanya, dels monestirs i
del santuari de la Mare de Déu formen part de la meva vida. En part, sóc el que
sóc perquè l’entorn de Montserrat ha incidit de moltes maneres. La meva vida
interior, per exemple, ha pouat, i encara ho fa, de l’espiritualitat que
transmeten els monjos de Santa Maria de Montserrat. Recentment, he ampliat
aquesta referència amb la vida comunitària de les monges de Sant Benet de
Montserrat. També han influït en mi altres persones que tenen en comú la seva
relació amb Montserrat.
El paisatge montserratí,
amb les seves agulles i roques, pot semblar inalterable al llarg del temps,
però sempre és diferent. En cada moment, sembla inèdit perquè estan plens de matisos
que depenen del moment del dia o de l’estat d’ànim de quan són contemplats.
Sempre quedo sorprès pel diàleg que la meva mirada fa amb aquesta paisatge. Per
això pot resultar incòmode d’anar amb mi d’excursió perquè tantes estones passo
caminant com aturat contemplant el que ells meus ulls poden abastar. Per més
que els racons de la muntanya em siguin prou coneguts, sempre apareixen com
inèdits perquè tot canvia de tal manera que cada instant esdevé una experiència
contemplativa nova i irrepetible. La memòria guarda amb afecte aquests
instants. El seu record és complaent. Seguint la idea d’un magnífic llibre
editat als anys 60 del segle passat podríem dur que Montserrat són persones i
pedres. Quant contemplem el seu paisatge és quan Montserrat esdevé poesia de
pedres vives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada