El
divendres Sant és silenci. La Passió és commemora austerament. La nuesa
simbòlica presideix la litúrgia. La comunitat creient ens apleguem per sentir i
interioritzar la Paraula. A l’església, sense res que ens pugui distreure,
mirem i contemplem la creu. Tot està presidit per la creu. L’amor de Jesús, la
seva màxima estimació, resta clavada en la creu. En dos travessers es resumeix
el misteri creient. Un extrem del travesser vertical arrela la humanitat de Déu
a la terra. Connecta amb nosaltres i ens enlaire cap al cel en l’altre extrem. El
travesser horitzontal ens convida a participar en la creu. No som indiferents
del que està passant en el relat de la Passió.
La
narració ens converteix en protagonistes i ens interpel·la sobre el que hauríem
fet nosaltres en aquesta situació. ¿A quin bàndol ens hauríem col·locat?
Hauríem reclamat l’alliberament de Bar-Abbà? ¿ens hauríem eixugat les mans com
Pilat? ¿hauríem negat Jesús com Pere? ¿ens hauríem desinteressat de la sort de
Jesús com els soldats al peu de la creu? ¿o hauríem acompanyat solidàriament a
Jesús en el seu patiment en els darrers moments? Necessitem el silenci litúrgic
per fer-nos aquestes preguntes. La mirada a la creu és un constant interpel·lació
al cor dels cristians. La contemplació de la creu ens convida a repassar les
nostres responsabilitats en tantes passions de la nostra vida. Des de la creu descobrim
les necessitats de salvació que es manifesten en el nostre entorn. Són els petits
moments on podem testimoniar el sentit de la creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada