La llengua de l’islam

Una de les peculiaritats de l’Islam és que el creient musulmà s’apropa i es fa seu la paraula revelada a l’Alcorà de forma individual. És l’individu, sense cap altre mediació, qui assumeix la responsabilitat de parlar a Déu cara a cara. El creient musulmà dialoga amb Alà directament. Aquest identifica l’Islam. Per això es considera un tret diferencial que cal defensar. Especialment quan s’estenen algunes interpretacions de l’Islam que dilueixen aquesta responsabilitat individual en benefici del grup.

El diàleg personal del musulmà amb Déu no sempre és fàcil. Hi ha alguns factors que el poden dificultar bastant. La llengua és un d’ells. És comú en tota la comunitat musulmana recitar l’Alcorà en llengua àrab. Però no tots els musulmans l’entenen. Aquesta dificultat idiomàtica impedeix una relació diàfana amb el misteri de la divinitat. Per més que algunes musulmans ho afirmin, l’àrab no estat des de sempre la llengua de l’Islam. En els seus orígens els primers creients s’expressaven en la seva llengua materna. Fou uns quants anys després quan es produïren les primeres discussions en torn a quina era la llengua del culte musulmà. Després de moltes controvèrsies s’imposà l’opinió dels partidaris de vincular el culte a l’ús de l’àrab. Es sobreentenia que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, parlà a Muhàmmad en àrab. Peculiaritat no verificada doncs en el segle VII a la península Aràbiga no es tenia consciència de que fossin àrabs i que parlessin una llegua singular.

L’acord arribat en aquell moment fou que les oracions particulars o intercisions es podien fer en la llengua vernacle, mentre que l’oració ritualitzada en el culte musulmà, el conegut com a salāt, només podia fer en àrab. Aquest fet fa que avui encara alguns musulmans es preguntin “com pot una persona pot comunicar-se amb a la divinitat en una llengua que no coneix?”. Perquè és molt probable que els musulmans no àrabs coneguin el significat de les aleies, però és més que possible que no comprenguin el seu significat.

No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Hi ha una forta associació entre el culte musulmà i la llengua àrab, entre l’Islam i la cultura àrab. A més, el caràcter textual que s’atribueix a l’Alcorà; la seva comprensió de darrera revelació, fa que costi revisar la qüestió de la llengua sense crear fortes tensions. Hi ha musulmans que consideren que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, va dictar el text de l’Alcorà directament a Muhàmmad. De tal manera que ho deuria fer en àrab perquè era la única llengua que entenia el Profeta. Molt probablement no fou ben bé així ja que es dóna per admès que Muhàmmad no escoltà un dictat textual sinó que li fou revelat a través d’una inspiració. Posteriorment, a través de la seva vivència interior, Muhàmmad començà a donar forma oral a les diferents alies de les sures de l’Alcorà. Aquesta circumstància dóna una especial característica a la revelació de l’Alcorà. En primer lloc, Alà no parlà cap idioma, parlà a l’enteniment interior de Muhàmmad. En segon lloc, com proposen algunes especialistes de l’Islam, aquest fet permet abordar, sense provocar cap pertorbació en el nucli bàsic de la Revelació, considerar que l’Alcorà és el resultat d’una inspiració divina i, atès que no és cap text literal, pot ser considerat a la llum de la lectura històrica. Finalment, com es desprèn de tot l’anterior, no existeix cap impediment de fe en admetre un culte musulmà en una altre llengua diferent a l’àrab.