No he estat tot un dia en el parc, sinó unes hores matinals d’un radiant diumenge primaveral. Vaig portar al meu net a descobrir el parc de l’Oreneta a Barcelona. És un gran parc situat en pendent als peus de la part oriental de la serralada de Collserola. Aquest part té un atractiu principal, un trenet, i uns de menors, com són diverses instal·lacions per lleure dels nens i un ponis que circulen sense massa convenciment. Cal agrair als voluntaris que mantenen en perfecte estat els trens de petita via i les seves instal·lacions perquè els nens, i els no tan nen, puguin gaudir d’un viatge ple d’emocions. Encara que les màquines i vagons siguin de petit format és tot un immens plaer donar un parell de tombs en aquest tren. Com també és d’agrair el mòdic preu del bitllet de cartó, com els antics, que costa pujar-hi. Tot un encert.
El que és menys encertat és la sensació de desempara que experimentà per part dels gestors d’aquest gran parc municipal. Durant les dues hores que vaig ser-hi anant al tren o gaudint de les instal·lacions de jocs infantils, força ben conservades, no que vaig trobar cap vigilant, o agent d’autoritat, que dones em dones seguretat de que, si alguna cosa anés malament algú m’atendria. Crec que en un equipament com aquest, ple de pares, avis i nens, no fora de més que hi hagués alguna vigilància que assegurés mantenir el civisme quan aquest es torça per un abús o gamberrada. També fora d’agrair que els lavabos, profusament anunciats en els tòtems de senyalització, no estiguessin tancats sota uns considerables cadenats. Circumstància que crea més d’un problema quan, algun nen o avi prostàtic intenten atendre les seves necessitats. Si en aquests moments, les ordenances de civisme no permeten resoldre el problema, les autoritats municipals, guardianes del civisme, haurien de facilitar una solució civilitzada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada