L'amic que ens ha deixat

Avui he rebut la dura, la mai no volguda notícia de la mort d’un gran amic. Tot ha anat tan ràpid que no ens hem pogut acomiadar. S’ha anat discretament, sense fer-se notar. Sempre havia estat una persona afable, de conviccions sòlides i caràcter ferm, dolç i somrient. La seva mirada transmetia comprensió i respecte, acolliment i vida. Recordo el primer cop que el vaig conèixer. Era a mitjans dels anys 70 del segle passat. M’obrí la porta d'un prestigiós despatx d’advocats laboralistes on treballava com a metge. Allí defensava amb convenciment la causa obrera, herència d'un pare de conviccions republicanes fermes. Anava amb bata de doctor i una barba força llarga. El seu aspecte impressionava, infonia respecte, però després del primer contacte ràpidament hom descobria la seva bonhomia. Des d’aquell primer moment, la vida ens ha propiciat nombroses trobades plenes de joia i d’intimitat, de festa i alegria. Menjant cargols sota una figuera, prenent cafè protegits pel cel estelat de Ponent o asseguts en un pedrís de la placeta del poble que tants anys hem apamat.

La vida ens havia fet compartir moltes coses. Havíem compartit esdeveniments, festes, espais, llocs, viatges, amics, moments entranyables, naixement de fills i tots contemplàvem com aquestes fills es feien grans i prenien camins de persones madures. L’amic ho era perquè sempre estava present en els moments més íntims de la vida. Érem veïns durant els llargs dies d’estiu i sovint el veia sortir a caminar de bona hora amb la seva estimada companya. Era un home bo, cordial, atent i sempre disposat a fer costat als seus amics. Per més que la mort sigui la gran certesa de la vida, no estem preparats per acceptar la partença de les persones estimades. Per més que ens repetim que la vida té més força que la mort, quan es mor una persona estimada el cor s’encongeix i sents el dolor de l’ànima. Adéu bon amic, el teu record és viu i perdura més que la teva mort.