Ens és familiar la frase: predicar en el desert. Ho associem a dir coses i comprovar que ningú ens fa cas. Cert. Però també pot significar una lloa a una manera de fer. El desert és el lloc privilegiat de silenci. Gràcies a ell, la predica és meditada i aprofundida. Davant del soroll del món, el silencia convida a retrobar el sentit de la via i descobrir allò que és important. “¿Què dius de tu mateixa? Sóc una veu que crida en el desert” Jn 1, 22-23
L’amor i la bondat són els camins per conèixer Déu. Estimant l’experiència divina es fa comprensible. No cal tenir fer per fer bones obres, per ser bones persones. La pràctica de l’amor agermana i ens apropa en una comunió fraterna. "Sabeu prou que ell és bo, per això, heu de reconèixer que tothom qui obra bé és fill de Déu".1Jn 2,29
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada