Entendre la ira i la por

El despropòsit polític continuat en la resolució del conflicte català em porta a pensar que potser, per tal que la solució política sigui possible, els diferents actors implicats han d’explicitar la seva voluntat d’entendre les raons dels altres i prendre les decisions a partir del diàleg que pugui sorgir d’aquesta compressió mútua. L’expressió del conflicte entre una part dels ciutadans de Catalunya i l’Estat espanyol és de tal magnitud que urgeix fer un seriós esforç per entendre i comprendre quines són les raons que han conduit a l’esclat de violència dels darrers. Violència que ha estat exercida al carrer de forma volguda per policia i manifestants al carrer, mentre els polítics explicitaven el seu desacord. Tot i que el conflicte d’aquesta setmana és per la incomprensible sentència del Tribunal Suprem, el que ha succeït com a resposta popular juvenil és també la manifestació d’un conflicte d’arrels més profundes.  

Les evidencies dels fets no es poden negar i han d’interpretar-se correctament a fi de contribuir a situar bé els termes del conflicte que avui s’expressa en els carrers. Escoltant les opinions dels joves hi ha un clam unànime contra la violència exercida per la policia. Violència sistemàtica, estudiada i dissenyada per atemorir, i exercida indiscriminadament, tant per efectius de la Policia Nacional com per agents de la Brimo. Enfront d’aquesta situació la resposta, fonamentalment juvenil, ha estat també ben organitzada i dirigida per un ús intel·ligent de les xarxes socials. La retransmissió en directe del conflicte ha mostrat, en algunes ocasiones, actuacions inexplicables per part dels policies, més pròpies de persones enfollides per la ràbia que per un ús proporcionat de la seva força. El comportament dur de la policia ha generat molt ira i ràbia. Un sector de la joventut, a assumit que l’independentisme amb rostre amable no havia servit de res, perquè l’Estat ha condemnat a quasi 100 anys de presó els líders del moviment independentisme. Sarcàsticament, han condemnat a deu anys de presó per sedició a les persones que pacificaren el que els jutges han valorat de “tumulto”. La resposta entre ràbia i ira, a més, està forjada per factors de caire social que es projecte dramàticament sobre el seu horitzó d’esperança. Espero abordar aquesta qüestió en una altra nota.

Enfront del clam independentista d’una part de la ciutadania de Catalunya l’Estat es revolta i defensa durament. Els poders de l’Estat tenen por de la descomposició del que diuen “Nación espanyola” refeta i reformulada durant la transició negant la diversitat i pluralitat d’Espanya. Aquest nacionalisme espanyol, incrustat en les estructures de l’Estat, té por perquè entreveu que, com diu García Margallo “lo que se está dilucidando en Cataluña es la pervivencia de España como Nación”. Aquesta por atàvica del nacionalisme espanyol de perdre el sistema que els ha sostingut durant anys els impulsa a defensar-se aplicant la violència repressiva enlloc d’afrontar la discussió política. No en saben més, perquè sempre han fet servir el cap per envestir i no per pensar. Sempre han confiat més en la raó de la força que la força de la raó.

Però no podem instal·lar-nos en la por d’uns i la ira dels altres. Per situar la resolució del conflicte en l’àmbit polític el sector nacionalista espanyol, important sociològicament a Espanya, ha d’entendre que necessiten repensar i formular el seu nacionalisme en clau de modernitat, pluralitat i democràcia. Per entendre el sentit de les reivindicacions independentistes ha d’abandonar la seva por i no ha de provocar més dolor i ira. Per la seva part, els independentistes han de transformar la seva ira en un pont de diàleg per entendre i gestionar la por dels seus adversaris. Sinó no avancem en aquesta direcció, l’escalada de la repressió s’incrementarà, i això farà augmentar la ràbia, la ira i el dolor. I molt probablement si fins ara els grans protagonistes d’aquesta ira eren els joves, els seus pares i mares, avis i àvies podran integrar-se un moviment d’indignats que assumiran la violència com un instrument de defensa davant d’uns poders de l’Estat cada cop més fora de control democràtic i refractari a la negociació política. Enquistar-se en la ira i la por fa de mal resoldre aquest conflicte.