Fa deu anys, quasi exactes, vaig
escriure un article on denunciava els riscos de la inacció política. He
recuperat aquest escrit perquè avui, he vist com el President del meu país ha
estat el gran absent de l’arena política. Avui, després dels incidents d’ahir,
m’hauria agradat que a primera hora el president de la Generalitat hagués fet
una compareixença en els mitjans de comunicació per condemnar les accions
violentes i demanar, implorar si cal, que cessin els aldarulls i apel·lar a la
responsabilitat col·lectiva d’aïllar els violents en les manifestacions.
M’hauria agradat percebre que hi ha algun polític amb la capacitat de
canalitzar la ira i la indignació que ha provocat la sentència. Ja no és
suficient dir-nos que els bons líders estan a la presó. És cert, però hem
tingut dos anys per forjar nous lideratges per encapçalar políticament el
moviment independentista.
Els ciutadans hem de ser més
valents, tant que parlem de practicar la desobediència civil, d’encarar-nos amb
els violents i fer-los recular. I si per casualitat, alguns d’aquests violents
són fills nostres, seure’ns amb ells i dissuadir-los del seu comportament
incívic. També ajudaria a rebaixar la pressió d’aquests dies, si per la part de
l’Estat, en lloc d’especular amb els vots que pot donar més repressió, en
qualsevol de les formes que preveu la llei, fes una oferta sensata al
independentisme per seure i parlar. Només
el diàleg pot rebaixar la tensió. L’Estat ha de donar també un pas a favor del
diàleg. En política, la inacció i el tempo poden ser virtuts lloables, però
també poden ser indicis de debilitat. Avui, algunes forces polítiques ho
practiquen com a mostra de la seva feblesa o desorientació, tot i que vulguin
fer de la necessitat una virtut. Quan la inacció s’instal·la com a guia de
l’acció política els seus promotors acostumen a esgrimir raons de tota mena per
justificar-la i, sovint, projecten a un enemic extern la seva incapacitat per
elaborar una alternativa política.
Les formacions polítiques
presoneres de la inacció renuncien a condicionar l’escenari polític i deixen
tota la iniciativa política als altres. El resultat és prou palès, en lloc de
ser motor del canvi, el motor agafa una gripada i tot s’atura: s’esdevé
políticament irrellevant. Aquesta tendència s’acostuma a emprar alhora de
promoure pactes polítics o de negociar pressupostos. L’excusa més escoltada és:
“no ens han trucat”, “no ens han dit res”. Excuses de mal pagador. Perquè la
qüestió és tenir la iniciativa, no esperar que la tinguin els altres. En moltes
ocasions, la inacció és el fruït d’un càlcul malèvol esperant l’enfonsament de
l’altre en benefici propi. Cosa que no acostuma a passar o, si més no, en el
tempo esperat. Al final, la política especulativa basada en la inacció acostuma
a situar als seus promotors en l’oblit i la marginalitat política. Polítics,
preneu la iniciativa i assumiu el lideratge que us pertoca. Pot ser un primer
pas a emprendre, fora convocar eleccions i escollir quina és la majoria de
govern que ha de conduir la estratègia del procés en els futurs anys i treballar
per l’alliberament dels empresonats i el retorn dels exiliats. L’inici de les columnes de la Marxa per la
llibertat alimenta l’esperança de que el camí a seguir serà sempre pacífic,
festiu i responsable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada