La història contemporània de Catalunya s'està escrivint a partir de
sentències. L'any 2010 el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut ratificat
pel poble català, a més de les aprovacions prèvies dels parlaments català i
espanyol. Després, el tribunal Constitucional ha anat anul·lant lleis,
totalment o parcialment, aprovades pel Parlament català. Finalment, la
sentència del Tribunal Suprem amb la dura condemna de líders socials i
polítics, és un pas més en la judicialització continuada de la política catalana.
Aquesta sentència banalitza el delicte de sedició i, per tal de justificar les
dures penes imposades, erigeix una jurisprudència que hipoteca l’exercici
futur dels drets fonamentals com de reunió i manifestació. Un altre ruptura en
la qualitat democràtica espanyola. Mentrestant, s'ha anat construint un relat
contra l'independentisme amb l'ànim d'allunyar encara més la solució del
conflicte català de l'àmbit polític. Els contraris al diàleg polític per
resoldre la qüestió de l'encaix de Catalunya amb Espanya s'han esforçat a
situar el problema, no el terreny polític sinó en el camp de la convivència
ciutadana. Els relators polítics, ajudats per diversos mitjans de comunicació,
han inventat un problema de convivència quan la realitat, sempre més tossuda
que qualsevol ficció, s'encarrega de desmentir. El problema de convivència
només existeix en les ments dels qui, davant la seva negativa d'abordar
políticament el que és un problema polític, busquen en els meandres de la
fantasia social amagar que el repte català qüestiona la solidesa democràtica
del sistema constitucional de 1978.
Curiosament, quan comencen a
sonar els tambors electorals, alguns partits de l'Estat s'emboliquen en la
bandera d'Espanya i, davant l'absència de propostes polítiques sòlides per als
molts problemes d'aquest país, exploren agitar l'anti-catalanisme per buscar
vots als caladors del nacionalisme espanyol. Com Espanya porta des de fa anys
en campanya electoral, l'independentisme català s'ha convertit en l'enemic a
destruir. Els estrategues polítics no han percebut que aquest objectiu, tot i
que pot donar-los molts vots en qualsevol d'aquestes dues Espanyes que, com va
dir Machado, gelen el cor, s'està produint una notable desafecció de molts
catalans que han integrat, també en el seu cor, les última estrofes del poeta
Joan Maragall de la seva "Oda a Espanya": "On ets, Espanya? / No et veig enlloc / No sents la meva veu atronadora?
/ No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?/Has desaprès
d'entendre an els teus Fills?/Adéu, Espanya!". L'independentisme no
minva ni disminueix la seva capacitat de mobilització.
L'independentisme ha comprès que
ara es viu un moment poc donat a la poesia i sí a l'ocupació de l'espai públic.
Considera que només així els poders de l'Estat i la comunitat internacional comprendran
que el problema català no és una qüestió menor. És més, fa l'efecte que el
moviment independentista té com a estratègia col·lapsar, en la mesura de les
seves possibilitats, el quefer a Espanya. Sembla que estem a les portes d'un
camí sense retorn. Hi ha d'haver seny per tot arreu i assumir que, davant el
problema polític plantejat per l'independentisme només hi caben solucions
polítiques. Pep Guardiola deia al final d'un vídeo de denúncia a la recent
sentència del Tribunal Suprem: "fem
una crida a la comunitat internacional a posicionar-se clarament per una
resolució al conflicte basada en el respecte i diàleg. El reiterem en aquest
marc només hi ha un camí: seure i parlar. Seure i parlar ". El diàleg
és l'únic camí a seguir per resoldre el contenciós entre l'Estat i una part
important de la societat catalana. Però, per ara, les cadires del diàleg estan
buides. El temor és que, els que serien els responsables d'articular la
resposta política segueixen pensant que el millor camí és la repressió i, com
més millor. Per aquest camí perdrem tots.
La resposta popular a la
sentència del Tribunal Suprem va pujant de to i és aprofitada per alguns
sectors polítics per atiar els aspectes polaritzadors del conflicte. Fa la
impressió que hi ha ganes per introduir, com sigui, la violència en el si de
l'independentisme. Fins ara, el moviment independentista ha estat pacífic. Es
va proclamar amb encert que després de les manifestacions independentistes no
havien papers a terra. Però ara això està canviant. Últimament s'estan tirant
molts papers a terra i es crema tot el que pugui cremar. Aquests incendis
destrossen l'esperit d'una reivindicació que s'afirma admiradora dels moviments
pacificistas. Però els fets dels últims dies evidencien que hi ha persones
obstinades a presentar la cara inèdita de l'independentisme: la violència.
Aquesta obsessió és coherent amb l'obstinació dels que consideren que cal
forçar la reacció violenta dels independentistes. Aquests sectors pensen que el
relat de trencament social està ben armat, però falta actes de violència dels
independentistes on consolidar-lo. És qüestió d'insistir, diuen. Certament, la
violència en els espais públics està traient el cap amb algunes intervencions
al Parlament amb la missió de confirmar aquesta estratègia.
Em preocupa aquesta nova situació
per la qual alguns estan empenyent les reaccions de l'independentisme davant la
sentència del Tribunal Suprem. Abjuro dels incívics que han subministrat totes
les excuses per als que estan entestats en construir el relat que
l'independentisme s'ha tornat violent. M'espanta pensar que la proximitat de
les properes eleccions alimenti aquesta necessitat de canalitzar violentament
la indignació dels independentistes per treure rèdit polític. Els dirigents
polítics haurien de posar-se al capdavant i liderar la canalització cívic de la
protesta. Certs sectors independentistes haurien de fer una reflexió serena
sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions que només afavoreixen els
contraris a les reivindicacions independentistes. Els governants catalans
haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns
semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el
procés de forma més clara i contundent. Han de denunciar qualsevol resposta
violenta, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Si alguns no se sent
amb prou força, haurien de donar pas als que poguessin assumir aquest
lideratge. Els governants d'Espanya haurien de reflexionar seriosament sobre el
camí a seguir per resoldre el problema que té l'Estat amb més de dos milions de
catalans. Els dirigents polítics de l'Estat haurien d'abandonar el tacticisme
electoralista i pensar més com estadistes. Espanya té un problema no resolt i
el camí escollit fins ara per resoldre’l no és l'adequat. Les temptacions
d'acudir a un nou 155 o aplicar la llei de Seguretat Nacional aguditzaria
encara més el conflicte. Cal actuar aviat. No es pot eludir que cal tornar a
situar el problema en l'àmbit polític. En cas contrari, correm el risc
d'enfonsar-nos tots amb la cronificació del conflicte català.
(article originalment publicat avui en el blog de Cristianisme i Justicia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada