Anys enrere, aquest títol sacsejà
la consciència de molts cristians. Fou la porta d’una renovació teològica.
Però, no vull parlar d’aquesta mort teològica, sinó sobre el sentit de la mort
del Déu encarnat en Jesús en la creu. Tota la Setmana Santa és una contemplació
de la creu on estarà penjat Jesús. “Mireu l’arbre de la creu on morí el
Salvador del món” contarem Divendres Sant mentre adorem la santa creu. La creu
és contemplada com a patíbul on el desconsolats giren els seus ulls. En la creu
es troba penjat el sofriment humà i les seves esperances. En el moment de la
creu el desconsol sembla perdut, però gràcies a que saben que hi ha la
Resurrecció la mirada desconcertada compren que aquella fusta és l’arbre de la
vida. El Jesús crucificat vencerà la mort i serà el Messies salvador que donarà
la vista als cecs, qui portarà consol al desconsolats i manté dempeus als
desvalguts, i salva la vídues i els orfes. Aquest Jesús, és el Crist que un cop
mort dóna esperança al món.
El camí cap a la Pasqua passa
inexorablement per la creu. Els cristians assumim que en el creu es troba
penjat, després d’haver estar condemnat pel poder del món, Aquell que amb el
seu sofriment salva al Món. En el patíbul de la creu hi ha penjat el Déu dels
cristians. Aquell que transcendeix tota història, volgué fer-se home, patí i
fou sepultat per ressuscitar després. En aquest relat es condensa el sentit de
la fe anunciada als que esperen la salvació. Però perquè tot això fos acomplert
en el temps, Déu encarnat hagué de patir i morir en una creu. Aquest és el Déu
confessat pels cristians i és el Transcendent que fa singular l’experiència
creient cristiana. Ja que Déu, compassiu pel sofriment de les persones assumí
fins les últimes conseqüències la plenitud de l’amor. Penso que aquesta singularitat
de la divinitat cristiana certament ens diferencia d’altres creences
religioses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada