Seguim en el túnel

Els dies de confinament cauen inexorablement i no es veu encara la llum del final del túnel. Aquesta llum hi és. Sabem que, més tard o mes aviat, arribarem al final d’aquest mal son. Mentrestant veig el que passa en el meu entorn i ho analitzo. Ara no és el moment de retrets. Tot l’esforç cal centrar-lo en sortir-nos-en el més aviat possible i de la millor manera. Dit això, sí que voldria anar fent inventari d’algunes coses que m’agradaria recordar-me’n després.

A l’inici de la infecció, quan encara l’OMS l’havia qualificat de pandèmia, algunes veus assenyades demanaren ajornar el Mobile Wold Congress. Van haver-hi moltes resistències per part de les autoritats a reconèixer el risc de celebrar aquesta trobada. Al final, el seny s’imposà a l’obstinació política i empresarial. Era el primer episodi de l’obra la borsa o la vida. Les primeres veus de proposar-nos el confinament dur, foren acusades d’alarmistes. Algunes d’aquestes persones foren acusades d’egocèntriques per part dels seus propis col·legues. Els mateixos que repetien que el coronavirus era com una grip. Aquest fou també el missatge donat en un primer moment per les pròpies autoritats sanitàries. Quan la pandèmia començava a fer estralls molta gent desoí les recomanacions de quedar-se a casa i fugí a les segones residències. Mentrestant, la ciutat de Madrid seguia oberta malgrat els importants nombres d’infectats i morts. Quan des de l’Estat es decideix confinar-nos a tots, s’aprofita i es recentralitza l’estat.

Des del govern de l’Estat han militaritzat la lluita contra la pandèmia fins el punt de convertir-la en un episodi més d’una guerra on els combatents són els sanitaris i els virus l’enemic a batre. Totes les autoritats, les d’aquí i les d’allà, han construït un relat que, més que ajudar a tranquil·litzar-nos ha creat confusió i angoixa. Ara resulta que tenim el doble de morts que ahir perquè es compta diferent. Massa tard per adonar-se’n que s’havien deixat de comptar morts. S’insisteix en coses que semblen impossibles, com per exemple fer tests per a tothom. Les probes no arriben, tot haver-les anunciat profusament. Ningú explica amb claredat perquè no tenim proves. Els virus torna a obrir batalles polítiques entre les autoritats de Catalunya i les de l’Estat. La xifra 1714 esdevé el paradigma d’aquest enfrontament. Algunes autoritats tornen a amagar-se darrera de la retòrica dels símbols.

Podria seguir fent una llista amb petites anècdotes que denoten que les coses, segons el meu parer, poden posar-se en el platet de la balança de les coses que no es deuen fer prou bé perquè els números d’infectats i de morts, si ens comparem a través d’indicadors amb altres països, és esfereïdor. Dins d’aquest túnel que esperem sortir quan sigui el moment, la única llum que il·lumina, i és motiu d’esperança, prové del treball generós de sanitaris i sectors de serveis que asseguren el nostre benestar cada dia.