La perspectiva de la salvació ens
aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la
qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de
la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme,
la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única
experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.
Estimar a Déu estimat als altres.
Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el
sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la
relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i
de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser
tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en
definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació
d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu”
(Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al
germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història
dels áltres expressada com història de la humanitat. No és possible la
contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé
comprensible i és fa visible en la pròpia vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada