Diàleg, caritat i política

La caritat necessita de la política, però la política no esgota la caritat. Podem parlar de la caritat política conscients de no reduir la caritat a la política. La caritat necessitat de la política per expressar-se. Perquè la caritat efectiva va més enllà de les persones i adquireix una dimensió social, política. “Des de molts aspectes, el proïsme que cal estimar es presenta «en societat», talment que estimar-lo realment, subvenir a la seva necessitat o a la seva indigència pot voler dir quelcom divers del bé que se li pot voler a escala purament interpersonal: estimar-lo a escala social significa, segons les situacions, valer-se de les mediacions socials per millorar la seva vida o àdhuc eliminar els factors socials que causen la seva indigència. És indubtablement un acte de caritat l’obra de misericòrdia amb què es respon aquí i ara a una necessitat real i urgent del proïsme, però és un acte de caritat igualment indispensable el compromís adreçat a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no arribi a trobar-se en la misèria, sobretot quan aquesta esdevé la situació en què es debat un nombre desmesurat de persones i fins i tot de pobles sencers, situació que adquireix, avui, les proporcions d’una autèntica qüestió social mundial” (Compendi Doctrina Social nº 208).

És per això que cal considerar que la caritat social i política no s’exhaureix en les relacions entre les persones, sinó que es projecte en l’espai de relacions socials i polítiques en les quals les persones expressen els seus interessos i les seves esperances. Per això la comunitat política esdevé el marc en el qual es viu la caritat. Però hom cal tenir present que la política necessita de la caritat per justificar-se. Els cristians no podem perdre de vista que és molt important per l’acció política assumir que els darrers fonaments es troben arrelats en una altra justificació com s’indica en el Compendi de la Doctrina Social. “Els valors de la veritat, de la justícia, de la llibertat neixen i es desenvolupen a partir de la font interior de la caritat: la convivència humana és ordenada, fecunda en bé i respon a la dignitat de l’home, quan es fonamenta en la veritat; quan es realitza segons les exigències de la justícia, és a dir, en el respecte efectiu dels drets i en el compliment lleial del deures respectius; quan és duta a terme en la llibertat que s’adiu a la dignitat dels homes, empesos per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat de les seves pròpies obres; quan és vivificada per l’amor, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències dels altres i fa cada vegada més intenses la comunió dels valors espirituals i la sol·licitud per les necessitats materials. Aquests valors constitueixen els pilars que donen solidesa i consistència a l’edifici del viure i de l’obrar: són valors que determinen la qualitat de tota acció i institució social” (Compendi nº 205).