Ara, no m’agrada passejar pel meu
barri al costat del mar. Quasi bé tothom va sense mascareta i això les
distàncies de seguretat és un dir. Deuen pensar que és una dèria de quatre
il·luminats demanar fer servir mascaretes. Les porques persones que les portem som
la gent gran, i no tots, i alguns pocs joves. Per la resta de gent, el passeig
del Front Litoral és una festa. Van en grups contents d’haver-se retrobat,
altres caminen despreocupats de si s’interposen en la ruta de les altres
persones, alguns corren prou suats per mostrar uns cossos lluents al sol. Res
sembla que importi més, que passar-ho bé. El passeig hi ha moments que està atapeït.
Per entre mig, la guàrdia urbana que mira indiferent el que passa o no sembla
veure el que veuen els meus ulls.
Això de la mascareta, no és que
no s’hagi entès, més aviat penso que al no posar-se-la les persones reafirmen una
falsa idea d’immunitat. Pensen que el virus passarà de llarg, que ells no els
afectarà. Probablement, serà així. Però no calculen que poden ser transmissors asimptomàtics
del virus. Amb aquest gest insolidari afirmen el seu individualisme extrem. Els
importa poc el que pugui passar a les altres persones. Mentre ells estiguin bé,
què importa com es trobin els altres. Hi ha una apologia d’un individualisme
que es desentén de les altres persones. Aquesta actitud ens pot dur de nou al
desastre. Les autoritats públiques haurien de reforçar l’elogi de la
responsabilitat amb més insistència del que estan fent fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada