Tinc la sensació de masses mort
inesperades. Durant aquests dies s’han mort diverses persones que formen part
de la meva experiència de vida i de cap d’ells m’he pogut acomiadar a temps. No
hem pogut fer cap darrer cafè. Tot ha estat de vertigen. Em trucaven per dir-me
la notícia, i no me’n podia avenir. El futur es difuminava de sobte. Tot ja era
passat; un dramàtic passat on els records esdevenien el recurs per frenar l’oblit
de la partença.
Aquest dies de pandèmia, a més
dels insuportables morts del Covid-19, s’hi han sumat unes morts a deshores.
Morts que no tocaven, però que s’han fet presents de forma inoportuna. No sé si
les dues circumstàncies estan relacionades, però mai he viscut una situació
similar. Ara, voldria donar totes les abraçades que pogués i convidar a molta
gent perquè no voldria patir més partences inesperades. Voldria saltar-me totes
les mesures restrictives per evitar que la vida s’esmunyi entre les juntures
dels dits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada