La governança de Catalunya necessita donar un pas més en
la gestió política del fet religiós relacionat amb la comunitat musulmana.
L’aconfessionalitat de les institucions públiques no anul·la la seva capacitat de
governar la societat amb una política específica orientada a garantir el que és
un valor fonamental de tota persona: tenir una creença, viure d’acord amb ella
i poder-la expressar lliurament. Per això, és propi del govern de Catalunya
adoptar decisions polítiques que facilitin als catalans musulmans viure i
celebrar la seva fe.
¿Què cal fer?. En primer lloc, garantir la legitimitat i representativitat
dels interlocutors de la comunitat
musulmana. Cal fer explícits els seus líders a través d’un procés democràtic
que permeti identificar qui parla en nom de tots ells. Sé que això no es pot
imposar, però si que es poden crear condicions perquè s’articuli un àmbit
representatiu dels catalans musulmans. D’acord amb el que preveu l’actual
estatut d’autonomia hi ha un sòlid marc normatiu que permet proposar la creació
d’un òrgan representatiu de totes les comunitats musulmanes de Catalunya. Tants
anys de provisionalitat i representativitat implícita ha afeblit el valor
simbòlic dels líders musulmans catalans. La lentitud i dificultats que ha
tingut l’Estat en aquesta matèria no hauria d’impedir que a Catalunya la
comunitats musulmana adoptés un camí propi i singular.
Al mateix temps que es resol la qüestió anterior cal
facilitar que les diferents associacions de catalans musulmans puguin desenvolupar
la seva tasca. Aquesta és, primordialment, organitzar i estructurar les
comunitats musulmanes. La pèrdua o la disminució dels ajuts públics han debilitat
moltíssim el marge d’actuació d’aquestes associacions i entitats. La seva
pèrdua d’influència està sent aprofitada per persones passavolants que miren
d’introduir visions tancades i esbiaixades de l’Islam poc coherents amb el que
és la tradició religiosa de la majoria de comunitats musulmanes catalanes.
La tercera actuació està relacionada amb els llocs de
culte. Cal resoldre definitivament aquesta qüestió. La indignitat de la majoria
de llocs de culte no ajuda a que els catalans musulmans es trobin còmodes amb
aquesta situació i la societat que els acull. Ja no és temps de moratòries,
d’instal·lacions provisionals o de segregacions perifèriques dels llocs de
culta. Cal assumir la construcció de mesquites allà on es vulgui i es pugui.
Això exigeix obrir de nou un diàleg amb la comunitat per resoldre aquesta
qüestió i garantir que el sistema de finançament d’aquests llocs de culte és
transparent i no crea supeditacions incòmodes i poc aconsellables.
La darrera actuació està relacionada amb els imams. La
feblesa de les comunitats musulmanes es projecta amb la seva poca capacitat per
aconseguir uns agents del culte teològicament sòlids i amb uns esquemes mentals
coherents amb els de la societat catalana. La manca de recursos d’aquestes
comunitats propicia que moviments islamistes globals es moguin activament per
proporcionar imams i predicadors ocasionals provinents de països exportadors de
visions descontextualitzades de l’Islam. Si el fet religiós ha de contribuir a
la integració social i a la creació de societat, és bo que les persones
influents en les comunitats comprenguin els trets bàsics de la societat en la
qual la comunitat arrela la seva fe. És evident que la governança ha de
mantenir-se al marge dels continguts de la fe, però sí que forma part de la
seva responsabilitat contribuir a que les expressions culturals de la fe, i de
qualsevol creença, ajudin a travar la societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada