No sóc crític teatral, ni vull ser-ho ni en tinc la més mínima pretensió.
Però quan vaig al teatre destil·lo el que he vist, el que sentit i les emocions
que tot això han provocat en mi. Llavors, agafo la meva agenda Moleskine i
començo a escriure. Pausadament, lletra petita i recta, convençut que això
alimento el meu esperit. És així com construeixo les notes que cada dia escric.
És una manera d’aclarir-me amb mi mateix i compartir amb els demés el que sóc i
sento. Vaig assistir a l’estrena de l’obra el Nom al teatre Goya Codorniu. Vaig passar una molt bona estona
gaudint del treball dels actors i de la genial adaptació del text original feta
per en Jordi Galceran.
Aquesta obra em recordà un savi consell d’un salm que recomana no fiar-se
del to burleta d’algunes persones. Això és el que passa en aquesta obra. La
frivolitat verbal emprada per un dels protagonistes desencadena una enorme
tensió entre uns amics que s’havien reunit per sopar. L’àgape ja no és comunió
sinó un reguitzell de retrets i acusacions, i un ajustament de comptes amb el
passat. Qualsevol paraula s’interpreta malament i genera respostes agressives
que només aconsegueixen fer mal. Cert que l’obra és un divertiment de comèdia,
però darrera el riure es retrata un comportament humà viciat per la rancúnia i
els temes no tancats. El temps que havia sojornat les tensions tornarà a ser el
bàlsam que redreçarà les relacions humanes. Tot com la vida mateixa o quasi com
la vida mateixa. Val la pena anar a veure aquesta obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada