Política i fe, autonomia i responsabilitat

Davant la proximitat electoral, alguns amics m’han interpel·lat sobre si l’episcopat català es pronunciaria en relació a les qüestions que es troben en el centre de la confrontació política del moment. No sé que faran els bisbes catalans. Però  no està de més recordar que els bisbes catalans  amb els documents Arrels cristianes de Catalunya i el més recent Al servei del nostre poble ja han expressat de forma clara, com a pastors de l’església, quina és la seva postura en relació a la inserció de l’església en la realitat catalana. També la Doctrina Social de l’Església és prou clara sobre el sentit moral de la conveniència dels governants en consultar les opinions dels ciutadans. No pot haver-hi ni ambigüitat ni dubtes; però tampoc és pot anar més enllà del que s’ha dit en els documents esmentats o en la doctrina moral.

La fe no és, ni pot ser, una resposta política als problemes polítics. La fe i política es relacionen respectant les seves autonomies i donant la darrera responsabilitat, alhora de construir i triar les opcions als laics. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que entenem per laïcitat. El reconeixement d’aquesta autonomia no significa la inexistència de lligams estrets entre aquests dos mons, la fe i la política, per els quals transcorre l’experiència vital dels cristians. Per això és necessari recordar, sempre amb ànims d’evitar confusions o errors, com es relaciona la fe i la política. La fe pot contribuir, a partir dels seus principis i pràctiques, a evitar l’absolutització de la política o l’abús del poder polític contra l’interès comú.