Oferir tot el que tinc, oferir tot el que sóc

Molts cops m’he preguntat quin és el nucli de la meva fe, ¿en què crec?. Més enllà de tota especulació o elaboració intel·lectual  tinc clar el que respongué Jesús a la pregunta del mestre de la llei sobre quin era el primer dels manaments. Jesús, sense desvirtuar el nucli de la creença jueva, indicà que el primer manament és “escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” , però amplià aquest horitzó amb un nou segon manament: “el segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mc 12,29-31). Després d’aquestes paraules l’amor al germà esdevindrà el camí de comprensió de Déu i el camí a la seva experiència. La qual  portà a Jesús a considerar a Déu com a  Pare perquè tots som germans. L’amor al germà es situat al mateix nivell que l’amor a Déu. Més endavant l’experiència creient portarà a comprendre que no es pot estimar a Déu sense estimar als germans. Per això, "si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena" (Mt 25,23).

Un cop assumida aquesta afirmació contundent la segona pregunta és: ¿què és estimar?. A l’Evangeli hi ha vàries respostes a la mateixa pregunta. Totes les respostes, bé sigui la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46) o la resposta de Jesús al jove ric “vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mc 10, 21), indiquen que creure és practicar l’amor. Al màxim d’aquest amor és aquesta sentència: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). Tot són camins per intentar descobrir el sentit del Transcendent a través de l’amor als germans. Perquè l’experiència de Déu passa per l’encarnació del seu amor i la transformació del nostre amor en caritat. “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn, 4,12). Des d’aquesta experiència, creure és una obertura enfora que ens remet al germà per anar vers Déu. Com digué sant Lleó Magne “cap gest de bondat està mancat de sentit davant de Déu, cap misericòrdia resta sens fruits”.

Creure és estimar, perquè Déu és amor. Aquest estimar és donació generosa als altres tal com ho feu la vídua pobre del relat de l’evangeli i que Jesús proposa com exemple “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12, 44.). Estimar és, oferir tot el que tinc i tot el que sóc perquè els altres esdevinguin persones, tinguin dignitat, visquin en pau i justícia. És en aquest camí quan Déu es deixarà trobar i es revelarà com experiència transcendent. Així, estimant les persones donem i ens omplim d’humanitat. En el gest de l’amor quotidià, ben segur lluny de tota heroïcitat extrema, es condensa l’acte creient. Perquè l’amor és el que identifica als cristians. L’emperador romà Julià l’Apòstata explicà que allò que distingeix els cristians és predicar i viure un amor que mai hauria nascut en el si del paganisme i que proporcionava dignitat i sentit de la vida fins i tot a aquells als quals ningú estava disposat a atorgar un mínim de respecte. Aquesta és l’experiència creient.