¿Quines complicitats poden donar-se entre els
promotors d’arts escèniques i els gestors dels espais escènics municipals?.
Totes. Si l’objectiu és aconseguir la màxima democratització de la cultura i el
foment d’una ciutadania culta i cívica calen els màxims acords perquè tothom es facin
seua aquests objectius. Però, és evident que els promotors privats han de
buscar percebre un retorn de la seva inversió empresarial i els públics han de
rendir comptes de l’ús social del diner públic. Per això calen establir acords
sòlids de cooperació públic-privat que permetin recuperar confortablement els
costos de les inversions privades sense menystenir les inversions públiques
fetes per tenir i mantenir els espais escènics municipals.
Admesa aquesta premissa bàsica les fórmules
col·laboratives són diverses. Totes han de procurar mantenir viu un triple
compromís: la funció social pública de l’espai escènic, la necessitat de
produir beneficis pels promotors i garantir els ingressos suficients per
assegurar els costos de manteniment dels equipaments públics. Per sort, els
teatres municipals estan adoptant estratègies de gestió que permeten aconseguir
amb èxit aquests objectius. La introducció de fórmules mixtes en les contractacions, la innovació alhora de
compartir els riscos de la iniciativa dels programadors, les cessions d’espais
amb acords sobre el finançament dels costos de manteniment o iniciatives
similars, senyalen el camí a prendre, etc.. Són algunes de les possibilitats.
Sempre en el ben entès que el gestor públic ha de vetllar per la dimensió
pública de la cultura i garantir la seva qualitat. Aspecte no menor que cal
tenir present i vetllar perquè sigui així. Per sort, els promotors privats més
actius han mostrat sempre una gran sensibilitat per garantir la qualitat de les
seves programacions.
El dilema no és escollir entre un model públic
o un privat de gestió, sinó saber adoptar un bon marc de cooperació pel treball
col·laboratiu públic-privat. Els problemes no es troben en la lògica d’establir
complicitats entre el sector públic i el privat, sinó en les tensions que es
poden donar entre uns promotors privats que s’obliden de la dimensió pública de
la cultura i uns gestors públics que neguen a la iniciativa privada el seu
paper de motor dinàmic en el camp cultural. L’equilibri és positiu per tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada