La credibilitat de l’Església catòlica

La meva parella, persona de fe però amb poca fe amb algunes institucions religioses, m’ha comentat l’encert del bisbe de Lleida, Joan Piris, de posar a disposició dels ciutadans desnonats un edifici del Bisbat i ha creat tota una moguda de solidaritat ciutadana a Lleida, arquitectes, decoradors, i gent diversa està ajudant a habilitar l'edifici perquè hi puguin viure els lleidatans que no tenen casa. Les seves paraules textuals han estat “he pensat que era un bon tema perquè en parlessis al teu blog. Aquest és el paper que jo crec que ha de fer l’Església, un paper d’acolliment a favor del que pateixen”.

El comentari de la Roser és encertat. L’Església catòlica apareix davant l’opinió pública massa preocupada en defensar els seus espais de poder i poc dedicada a transmetre a la societat que es troba al costat dels qui pateixen. És una llàstima que, per la continuada obsessió d’uns pocs, pocs amb molt de poder eclesial, en aferrar-se a institucions o postulats que volen imposar la fe a la societat, s’anul·la el testimoniatge d’amor i solidaritat efectiva de molts cristians. El cas de la diòcesi de Lleida és un exemple del que cal fer. El bisbe es fa solidari de la necessitat d’habitatge i proposa una iniciativa que mobilitza una part de la societat lleidatana per resoldre el problema.

Aquesta actitud recorda la paràbola del judici final de l’evangeli de Mateu “tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 35-36). I a la pregunta de ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? la resposta de Jesús és “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25, 40). Això és el que ha fet el bisbe Joan Piris. Això és el que haurien de fer altres responsables de l’església catòlica per contribuir a recuperar la seva credibilitat social.