La meva parella, persona de fe però amb poca fe amb algunes
institucions religioses, m’ha comentat l’encert del bisbe de Lleida, Joan
Piris, de posar a disposició dels ciutadans desnonats un edifici del Bisbat i
ha creat tota una moguda de solidaritat ciutadana a Lleida, arquitectes, decoradors,
i gent diversa està ajudant a habilitar l'edifici perquè hi puguin viure els
lleidatans que no tenen casa. Les seves paraules textuals han estat “he pensat que era un bon tema perquè en
parlessis al teu blog. Aquest és el paper que jo crec que ha de fer l’Església,
un paper d’acolliment a favor del que pateixen”.
El comentari de la Roser és encertat. L’Església catòlica
apareix davant l’opinió pública massa preocupada en defensar els seus espais de
poder i poc dedicada a transmetre a la societat que es troba al costat dels qui
pateixen. És una llàstima que, per la continuada obsessió d’uns pocs, pocs amb
molt de poder eclesial, en aferrar-se a institucions o postulats que volen
imposar la fe a la societat, s’anul·la el testimoniatge d’amor i solidaritat
efectiva de molts cristians. El cas de la diòcesi de Lleida és un exemple del
que cal fer. El bisbe es fa solidari de la necessitat d’habitatge i proposa una
iniciativa que mobilitza una part de la societat lleidatana per resoldre el
problema.
Aquesta actitud recorda la paràbola del judici final de
l’evangeli de Mateu “tenia fam, i em
donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;
anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la
presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 35-36). I a la pregunta de ¿quan et
vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? la
resposta de Jesús és “tot allò que fèieu
a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25, 40). Això
és el que ha fet el bisbe Joan Piris. Això és el que haurien de fer altres
responsables de l’església catòlica per contribuir a recuperar la seva
credibilitat social.
Creo que los cristianos nunca podemos olvidar que seguir a Cristo es seguirle también el Calvario, es decir, acompañarle en el sacrificio que representa oponerse a las razones del mundo. Y aquí hay que advertir que no basta con alzarse por la justicia y en favor de los pobres, puesto que podemos caer en el riesgo de “resituar en la inmanencia del mundo la apertura hacia la trancendencia que él (Jesús) realiza”[1] lo que supone secularizar utópicamente la escatología cristiana.
ResponEliminaEJ
[1] Urs Von Balthasar. Teodramática III. Editorial Encuentro. 1993. P. 32.