Esperança viva

L’esperança ha estat sempre viva en el poble d’Israel. Fins i tot, en els moments difícils i durs, com podria ser el temps de l’exili el poble hebreu confiava en que Déu no els havia abandonat. El següent text d’Isaïes és un exemple d’aquesta esperança.

"Ara, però,

el Senyor que t'ha creat,

poble de Jacob,

el qui t'ha format, Israel, et diu:

«No tinguis por, que jo t'allibero.

T'he cridat pel teu nom: ets meu.

Si travesses aigües profundes,

jo sóc amb tu;

si passes rius, el corrent no et cobrirà.

Si camines pel foc, no et cremaràs,

no et consumiran les flames.

Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu,

el Sant d'Israel, el teu salvador.

Donaria Egipte per rescatar-te,

Etiòpia i Sebà, a canvi teu.

Ets tan preciós per a mi,

tan valuós i estimat,

que donaria altres homes

en comptes teu,

altres pobles,

a canvi de la teva vida.

No tinguis por, que jo sóc amb tu!

Faré venir d'orient els teus fills,

els aplegaré també d'occident.

Diré al nord: "Dóna-me'ls!",

i al sud: "No els retinguis,

fes-me venir de lluny fills i filles;

fes-me venir

dels extrems de la terra

tots els qui porten el meu nom,

i que jo, per la meva glòria,

he creat, he format i he fet!"

Feu sortir el poble que té ulls

i no hi veu,

que té orelles i no hi sent!» (Is 43,1-8)

El Déu cristià ens convoca a l’esperança, fins i tot quan tot sembla convidar a trobar-nos desesperats.