Fa poc, una crònica periodística va recordar-me les
anàlisis de William Reich sobre les condicions de l’ascensió del nazisme. La
lectura de textos i interpretacions conegudes m’evocà vells fantasmes que creia
superats. Penseva que l’anàlisi de Reich era bo pel seu moment però que avui,
en una societat que té memòria de la
seva història recent, els camins de la barbàrie del nazisme estaven barrats i
ben barrats per la raó. Una nova lectura de les reflexions de Reich m’inquietà
enormement perquè he anat comprovant que el seu raonament contextualitzat al
primer terç del segle XX és perfectament adaptable a la situació actual.
Avui he viscut una situació que ha confirmat la meva
sospita. Una persona, de bona professió d'exercici lliberal, al comentar-li la
situació política actual m’ha comentat que li feia fàstic i m’ha afegit
ràpidament que això incidia negativament en la societat i perjudicava greument
a les “classes mitjanes” que, segons el seu parer, són les grans perjudicades de
l’actual crisi. Quan li he dit que fora de les classes mitjanes hi ha forces
persones que s’ho estan passant molt malament: aturats, desnonats, joves sense
futur, gent gran, etc... la seva resposta ha estat contundent i s’ha reafirmat que
són les classes mtijanes les grans damnificades. No he seguit la conversa, però
m’he quedat preocupat ja que sempre havia suposat que les classes mitjanes eren
les il·lustrades i les millors preparades per avaluar justament les causes de
les injustícies socials.
Si l’opinió d’aquest professional lliberal és
representativa del pensament d’un grup social lamentablement les intuïcions de
Reich poden ser avui novament certes. Segons ell les classes mitjanes alemanyes,
després de la crisi del 29 i agitades per un elevat atur adoptaren tres
comportaments claus: por al seu canvi d'estrat social, identificat com perdre
la feina i pensar que no hi havia futur pels seus fills; prendre la iniciativa
política de buscar un lideratge fort i unificador; i la creació d’uns ideals
abstractes (nació, família, dignitat, religió, etc...) presentats amb força
càrrega emocional amb capacitat de mobilització amb tanta intensitat que
generava forts refusos: fòbies, rancúnies i odis. Un cop trobat el líder, tal com
es narra molt bé a l’obra Adreça
desconeguda només calgué activar els sentiments i mobilitzar els ideals
polítics. El nazisme fou la resposta a una classe mitja espantada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada