La fe és un itinerari

La fe més que una possessió, és un itinerari “ensenya’m la teva ruta, Senyor” (Sl 86,11a) o “fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins” (Sl 25,4a) o “mira si vaig per camins d’idolatria i guia’m per camins eterns” (Sl 139,24). La fe es viu com a un peregrinatge permanent en recerca de Déu perquè crec el sentit de la seva promesa de felicitat. Si algú em demanés la raó d’aquesta esperança, “estigeu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l'esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte” (1Pe 3,15-18) probablement no podria comunicar totalment la bondat d’aquesta experiència.

Amb serenor i respecte, explicaria que l’itinerari de la fe és una experiència que reconforta en uns moments de gran desconcert. No puc dir que posseeixo Déu, car aquest és l’innaccessible. És aquell que és, però que deixa de ser-hi quan el puc explicar. Però sí que puc explicar que cercant a Déu em sento ple d’una experiència que dóna sentit a la meva vida, tot i que en aquesta recerca vagi, en moltes ocasions, a les palpentes. L’única seguretat que tinc és la pròpia ambigüitat d’aquest itinerari. Tot esdevé provisional a la llum d’aquesta recerca. Perquè tot, quan sembla tenir sentit es relativitza a a l’ombra del totpoderós. Però aquesta dinàmica del provisional no ha de crear angoixa. L’experiència de fe madura ha d’aportar felicitat a aquesta provisionalitat. L’itinerari de la fe és un sí, però no; però un sí ple de joia esperançada.