Imputats

Vivim immersos en un judici permanent que es dirimeix en els medis de comunicació. Assistim a un constant pim-pam-pum entorn a la qüestió de la corrupció. A partir de l’opinió publicada sembla que ens trobem instal·lats en una immensa muntanya de fraus i enganys que cerquen aprofitar-se dels diners públics. Llegint el que es publica hi ha algunes coses que em sorprenen. La primera, es dona publicitat a coses que semblen que només haurien d’estar reservades als òrgans judicials. Fins i tot, diligències sota secret de sumari surten a la llum amb total impunitat. ¿Per què passa això?. Falles del sistema, diuen. Doncs, si és així cal canviar el sistema i quan passi, tot el pes de la justícia sobre els culpables d’aquestes falles.

L’efecte pervers d’aquestes notícies són l’ús de la imputació per acusar a les persones abans d’estar sotmeses a un judici. La crònica del periodista substitueix al jutge. La qüestió no és que el periodista assumeixi un rol que no li pertoca, sort en tenim d’ells, sinó que sobre una realitat imaginada és construeix un relat real. El just escrutini de l’opinió publicada va més enllà de la funció social que li pertoca. Així, de la informació es passa al veredicte alterant algunes de les regles bàsiques de la democràcia. Una d’aquestes és que tothom té dret a la presumpció d’innocència fins que un judici amb garanties demostra el contrari. Però no, en el món al revés en el qual estem, només la possibilitat d’un indici d’una possible imputació serveix per organitzar un judici mediàtic que l’alimenta l’estat d’opinió pública. De tal manera que l’opinió publicada esdevé un tribunal de paper. No sempre s’encerta. Per això, seria bo que els medis fessin autocrítica del seu rol ja que, més d’un cop converteixen unes suposicions en una condemna encara que després un jutge emeti una sentencia absolutòria.

Un altre aspecte a perfeccionar és la figura de l’aforat. ¿Perquè una persona electe està aforada per activitats que no relacionades en l’exercici de la seva responsabilitat política? Una proposta per millorar la transparència i credibilitat del sistema polític fora limitar la protecció d’aforament a allò que es fa, en forma i manera, en relació a l’activitat de representant popular, no a qualsevol  actuació privada. També aniria bé concretar més que passa quan un càrrec electe és imputat. Hi ha disparitat de criteris. No existeix cap norma que reguli aquesta situació Per això tothom opina en direccions contràries. Per analogia, es podria adaptar y adoptar el mateix criteri que s'aplica a un servidor públic, el funcionari, quan és objecte d’imputació. En aquest cas la normativa preveu una sèrie de mesures molt variades que, en el cas extrem, és apartar-lo del servei actiu sense retribucions mentre no es resol la causa per la qual ha estat imputat. ¿Perquè no aplicar aquesta normativa als polítics, quan són ells mateixos els que han aprovat aquesta norma pels funcionaris?. Tot són idees.