En molts àmbits, polítics, eclesials, etc... algunes
persones que han volgut emprendre mesures de regeneració institucional no han
reeixit en el seu propòsit quan han tingut possibilitat de fer-ho. No dubto de
la seva bona intenció i lloable interès, però el problema no és només de
persones sinó de tot un sistema. Hi ha una forta pressió dins del sistema
perquè es toquin el menys nombre de coses. És evident que en un sistema hi ha
persones, però també hi ha estructures i procediments. I això és el que fa
feixuc qualsevol canvi radical. És més que probable que acabin decebuts i
avorrits. Les inèrcies són poderoses que bloquegen qualsevol canvi. Perquè el gust al poder i
els seus favors, és més gustós que el servei i l’entrega generosa.
La renúncia de Benet XVI és un exemple d’aquesta
situació. El papa ha tingut el coratge d’anunciar-ho públicament i abandonar la
seva responsabilitat davant la impossibilitat de produir la transformació que
s’havia proposat. Les seves paraules en la litúrgia del Dimecres de Cendra
enllacen amb les pronunciades en el Via Crucis poc abans de la mort de Joan Pau
II. A l’Església catòlica hi ha un greu problema intern a resoldre i per fer-ho
calen moltes forces i molt coratge. Probablement, a Benet XVI, el seu esperit
ja no té les forces per impulsar aquest canvi; però el seu gest de renúncia ha
senyalat el camí que cal seguir. La resposta a la serva invitació està en mans
dels cardenals que es reuniran en conclau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada