Sortir a l’encontre

Molts cops he pregat amb el salm 116 i aquest fragment "compliré les meves prometences, ho faré davant del poble" (Sl 116,14) ha ressonat en el meu interior. És un cant al testimoniatge dels creients i un compromís a donar-hi publicitat. Aquesta perspectiva és interessant perquè anul·la una possible sortida desencarada de l’acte creient. Per algunes persones, la fe es redueix a pràctica que s’esgota en la intimitat del cor personal. Però el salm proposa anar més enllà.

La manifestació pública de la creença és com a resultat d'un agraïment. El salmista reconeix que “era feble i m'ha salvat” (Sl 116,6). Per això, ple de fe, proclama que donarà testimoniatge públic de la seca confiança amb Déu. Se sent salvat i ho manifesta a l’exterior. La fe no és només una experiència viscuda en el silenci interior, necessita sortir a l’encontre dels altres. Tenir fe no s’acaba en actes individuals que propicien instal·lar-se en la confortabilitat del cor, sinó que és un impuls a sortir d'un mateix per donar compliment de la vivència de la salvació davant del poble.