La notícia ha sorprès a tothom. Una dimissió, un renúncia,
no esperada. Només dos papes havien dimitit abans de Benet XVI; però el record
es perd en el temps. Ara vivim en primera persona un fet insòlit. El gest de
Benet XVI ha estat interpretat de maneres molt diverses. Per uns, és el
resultat d’una maniobra de la cúria que, duta a l’extrem, ha forçat la renúncia
del Papa. Són prou conegudes les dificultats de Ratzinger per controlar la
cúria i certs moviments eclesials, i són notòries les maniobres que s’han fet
aquesta per neutralitzar les seves decisions. És una interpretació propera a la
conspiració i a la intriga. Per altres, el gest de dimitir és, en primer lloc,
un acte coherent i de normalitat que honora a qui el pren. Joseph Ratzinger,
com ha dit ell mateix, es troba al límit de les seves forces i en consciència
considera que no en té les suficients per pilotar per més temps la nau de
l’Església catòlica. Per això decideix renunciar.
El seu gest és un signe de renovació en l’Església
catòlica que la fa més comprensible a la mentalitat moderna. Quan les forces
comencen a flaquejar cal donar pas a gent més joves i amb més empenta. Els
cardenals del conclau haurien de valorar el gest de Benet XVI com una signe de
canvi i obertura a una nova situació per part de la mateixa església. Fou el
mateix cardenal Ratzinger qui, pocs dies abans de la mort de Joan Pau II, en el
Viacrucis de Setmana Santa, comentà que els problemes de l’Església catòlica no
venien de fora, sinó de les traïdories, supèrbies i brutícies presents a l’interior
de la institució eclesial. Durant aquests anys, és cert que el papa ha intentat
fer net lluitant contra moltes resistències internes.
El pontificat de Benet XVI ha estat el rencontre de la fe
amb la raó moderna. En un intent d’abandonar antigues confrontacions i obrir un
diàleg reconciliat i fecund. Les seves tres encícliques, on s’abordaven les
bases de la fe, i els seu compendi sobre Jesús en forma de tres llibres, més
les seves profundes catequesis i discursos deixen un llegat intel·lectual
extraordinari. La figura de Joseph Ratzinger s’engrandirà a mesura que passi el
temps. És cert que per la seva responsabilitat al davant de l’ortodòxia
vaticana se l’havia associat a la intransigència més severa; però un cop el
cardenal de la fe esdevingué Benet XVI les seves decisions aportaren un nou
horitzó a l’Església catòlica. El seu gest darrer, la renúncia, és probablement
el seu últim missatge contundent: les responsabilitats eclesials són per
servir, no per servir-se de l’església.
Joseph Ratzinger, en el llibre Llum del món, deixava molt clar que un papa podia dimitir si
considera que no tenia les forces físiques, psíquiques i mentals per continuar
amb la responsabilitat. És més, afirmava, que tenia el deure de fer-ho. Això és
el que ha dit Benet XVI que farà el dia 28 de febrer a les 20 hores. El seu
gest aporta un valor a la transformació eclesial de dimensions encara
desconegudes. Estableix la pròpia temporalitat en la primacia romana i obre el
pas a una nova comprensió dels càrrecs de responsabilitat eclesial. Amb la
renúncia del papa s’inicia una etapa en la qual l’eix de l’actitud eclesial a
transmetre al món és el testimoniatge de la coherència d’allò que es predica i
el que es fa. Aquest és el darrer gran llegat que Joseph Ratzinger, Benet XVI,
deixarà a l’Església el proper dia 28 de febrer. A partir d’aquesta data la
responsabilitat de continuar en la direcció insinuada la tindran els cardenals
electors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada